Articles

Govern Mas, expectació

Arreu on vagis, parli qui parli dels aspec­tes més vari­ats de la política cata­lana, de la crisi econòmica, del pes fei­xuc de l'atur, de la relació de Cata­lu­nya amb Espa­nya i/o al revés, de l'estat de la llen­gua cata­lana després d'un altre atac geno­cida del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol, de gent interes­sada en la situ­ació de les comu­ni­tats cata­la­nes de cap a cap del pla­neta, del tema de segu­re­tat, dels 80 km per hora, de la situ­ació de la uni­ver­si­tat a Cata­lu­nya, de la sani­tat, de l'estat de comp­tes del país i mil temes més, la veri­tat és que hi ha una acti­tud d'espera espe­rançada davant el nou govern Mas.

Venim d'una dècada política per­duda. Pot dir-se que en aquest dar­rers deu anys ben poc hem avançat en aspec­tes fona­men­tals del país. Uns anys per­duts en el moment en què ens havíem de posi­ci­o­nar en el món glo­ba­lit­zat. Poques vega­des com ara teníem totes les opci­ons per pren­dre un camí o altre. I ens vam equi­vo­car. Si el dar­rer govern Pujol va errar greu­ment amb el seu suport al PP, els set anys de tri­par­tit han estat igual de dolents pel que fa la pers­pec­tiva de pac­tes polítics. En tots dos casos han posat l'aliança amb Espa­nya, en mans de la dreta o de l'esquerra, per damunt del interes­sos específics naci­o­nals cata­lans. Un error que ja va come­tre en Com­panys l'any 1934 i es va repe­tir l'any 1936. No ens en vam sor­tir, i no total­ment, fins als anys de la Tran­sició, quan l'Assem­blea de Cata­lu­nya era un orga­nisme uni­tari que mirava pri­mer la nos­tra rea­li­tat específica i després, a par­tir d'ella, es feien els acords i pac­tes amb la resta de les for­ces polítiques anti­fran­quis­tes espa­nyo­les.

Tot sE'n va anar a l'aigua amb l'ope­ració Tar­ra­de­llas, amb el suport d'un ingenu Raventós, que va posar el PSC en mans del PSOE, i lògica­ment amb la reacció dels nou­nats demòcra­tes pro­vi­nents del fran­quisme, que també es van sumar al mer­cat de Calaf de ven­dre'ns democràcia i lli­ber­tat, per després anar pas­sant el ribot de les rebai­xes gene­rals. Ini­ci­al­ment a poc a poc, i de bòlid després de l'intent de cop d'estat del coro­nel Tejero el 23 de febrer de 1981. I el con­junt de les for­ces polítiques cata­la­nes con­fi­ant-hi. Podíem jugar amb el nos­tre suport polític a Madrid i en Pujol ens tenia enci­sats.

Era aquest el camí? Si bé els ini­cis d'auto­no­mia varen apor­tat noto­ris avenços, sortíem d'una misèria política tan gran que fins i tot només una cor­recta gestió admi­nis­tra­tiva ja ens hau­ria sem­blat un avenç, i de fons no trencàvem un axi­oma, lli­gats a Madrid de peus i mans. Aca­bada l'etapa Pujol, el tri­par­tit en fra­cas­sar en l'Esta­tut va arrau­lir-se sobre si mateix. El PSC cerca la solució en més PSOE, el món al revés; ERC perd el nord en llui­tes inter­nes i per no saber enten­dre què havia pas­sat el 10 de juliol en la mani­fes­tació d'Òmnium i el dret a deci­dir; IC a la seva, verda i imma­dura. CiU optà per una línia de sen­tit comú, per pre­sen­tar-se com una força política lluny d'aven­tu­ris­mes de cap mena, dei­xant, això sí, oberta la porta a escol­tar el que pogués mani­fes­tar de volun­tat i ambició naci­o­nal el poble de Cata­lu­nya. Ni massa con­cret, ni massa precís, un llen­guatge difús dut per gent que no amaga és sobi­ra­nista i que sem­bla no tre­mo­lar davant els gats vells del poder de l'Estat, es diguin Guerra, Zapa­tero, Rubal­caba, Rajoy o els seus fidels ser­vi­dors de la caverna mediàtica de la dreta més rància o de l'esquerra més doc­trinària.

En aquest mis­satge la majo­ria de cata­lans, pel que té d'incon­cret en molts aspec­tes, hi posa­ren les seves espe­ran­ces davant l'allau de pro­ble­mes que apuntàvem després de deu anys de dor­mir a la palla. Ara ve el moment dels fets, més enllà del traspàs de poders d'una exqui­si­desa, tant dels der­ro­tats com dels ven­ce­dors, que ens per­fila una força inte­rior millor del que ens crèiem.

L'aposta d'en Mas­ca­rell és un acte més ambiciós del que sem­bla, no sola­ment per donar més rigor a la política cul­tu­ral naci­o­nal, sinó per pre­sen­tar CiU com el lloc on tot­hom que vul­gui fer veri­ta­ble política naci­o­nal té lloc. Moment naci­o­nal extra­or­di­nari que obre les por­tes a una ferma acció d'opo­sició –en cap país d'Europa no hi ha tanta diferència en nom­bre de dipu­tats entre el pri­mer i segon com a Cata­lu­nya–, no en el sen­tit de fer la viu-viu a l'espa­nyola, sinó en pre­sen­tar el repte d'un enfor­ti­ment naci­o­nal econòmic i polític que s'ha d'arran­car d'Espa­nya –lle­giu des de finançament a comu­ni­ca­ci­ons i infra­es­truc­tu­res– per poder pro­jec­tar-nos lliu­re­ment a Europa i el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.