Això és la vida

Tinc una teo­ria. És molt per­so­nal, i segu­ra­ment a vostès els sem­blarà que no té cap fona­ment, però jo porto molts anys ali­men­tant-la i tro­bant exem­ples que la sus­ten­ten. És la següent: hi ha, ras i curt, dos tipus de nens i nenes: a) els qui, quan saben que els Reis són els pares, s'afa­nyen a dir-ho als més petits, que encara cre­uen que els pat­ges lle­gei­xen les car­tes i els regals vénen d'Ori­ent, i b) els qui, tot i saber-ho, guar­den el secret res­pec­tu­o­sa­ment i es con­fa­bu­len amb els grans de casa perquè els més petits no sos­pi­tin ni sàpiguen res. No és pas que els pri­mers siguin dolents: sim­ple­ment, tenen poca gràcia; a mi m'agra­den més els altres, els qui intu­ei­xen que és impor­tant de par­ti­ci­par en el mis­teri i aju­dar a allar­gar una mica la innocència, la ingenuïtat i la fe dels que són més petits, tan de pressa que es per­den... Dilluns que ve, que començaran les clas­ses, hi haurà als patis de les esco­les mai­nada d'uns set anys a qui algú més gran, o algú de la mateixa edat, obrirà els ulls. O, si no, serà un cosí, o una ger­mana... Hi ha molta gent que se'n recorda tota la vida, de qui l'hi va dir i com i on, o recorda la ver­go­nya que va sen­tir quan se li'n reien perquè encara creia en els Reis. Imme­di­a­ta­ment ho pre­gun­ten als pares, tras­bal­sats: és veri­tat, que els Reis sou vosal­tres? Què volen sen­tir? Com deia la Mont­ser­rat Roig a Digues que m'esti­mes encara que sigui men­tida, vol­drien que els enga­nyes­sin i no haver de créixer tan de pressa? Saber aquesta veri­tat, saber aquest engany, sol ser la pri­mera decepció impor­tant de la vida. I no és l'última! Després en vin­dran un reguit­zell... L'altre dia a No me la puc treure del cap –magnífic pro­grama de TV3–, par­lant de la cançó Puff era un drac màgic, en Roger de Gràcia pre­gun­tava al can­tant-doc­tor Esti­vill si era una cançó ade­quada per als infants, perquè és molt trista i hi ha molta gent que plora sen­tint-la –ja sabeu de què va: el nen i el drac s'esti­men molt i juguen, però el nen es fa gran i se'n va i el drac es queda sol...–. Oh –va dir sàvia­ment el doc­tor–, i tant que és ade­quada: és que pre­ci­sa­ment això és la vida!