Militar i demòcrata

En referència als avi­a­dors britànics que havien gua­nyat l'ano­me­nada Bata­lla d'Angla­terra, Churc­hill va pro­nun­ciar una de les seves fra­ses més cèlebres: “Mai tants degue­ren tant a tan pocs”. També en relació als ofi­ci­als de l'exèrcit espa­nyol que van tenir l'audàcia i la dig­ni­tat de crear la Unió Mili­tar Demòcrata (UMD) hauríem de dir, a par­tir de la frase de Churc­hill, que van ser molt pocs però que van tenir una influència molt gran i molt posi­tiva en els moments més difícils de la tran­sició. En efecte, en el punt de màxima influència directa dins l'exèrcit espa­nyol és pro­ba­ble que la UMD no comptés més de 200 ofi­ci­als. Però tot i que els seus líders de seguida van ser detin­guts, empre­so­nats i jut­jats –i l'orga­nit­zació, per tant, escapçada de forma radi­cal–, les idees dels mili­tars que van fun­dar la UMD són les que han aca­bat pre­va­lent en el si de l'exèrcit espa­nyol. Avui dia, a Espa­nya, ser mili­tar i demòcrata són dues rea­li­tats per­fec­ta­ment com­pa­ti­bles, i aquesta comp­ta­bi­li­tat la devem a molt pocs, entre els quals, el coman­dant i pro­fes­sor Gabriel Car­dona, que acaba de morir.

He tin­gut la sort de conèixer i trac­tar dos dels diri­gents de la UMD: el capità Juli Bus­quets, pro­fes­sor meu de soci­o­lo­gia a l'Escola de Peri­o­disme del CIC; i el coman­dant Car­dona. Més reser­vat, Bus­quets; més expan­siu, Car­dona, tenien dues vir­tuts en comú: eren bones per­so­nes i esta­ven en pos­sessió d'un alt grau de com­petència pro­fes­si­o­nal –com a sociòleg, Bus­quets; com a his­to­ri­a­dor, Car­dona–. Qual­se­vol que hagi cone­gut, ni que sigui com a sol­dat ras, l'exèrcit fran­quista, con­vindrà que no era fàcil tro­bar-hi bones per­so­nes. Tot estava pre­vist perquè els ofi­ci­als i els sot­so­fi­ci­als no asso­lis­sin, o aban­do­nes­sin, aquesta cate­go­ria. No es tracta, doncs, en aquest cas, d'un adjec­tiu gens banal.

Pel que fa a la com­petència pro­fes­si­o­nal n'hi ha prou de recor­dar que Gabriel Car­dona ha estat pro­fes­sor d'història a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i que ha escrit uns quants lli­bres, alguns d'ells impres­cin­di­bles per conèixer les carac­terísti­ques de l'exèrcit espa­nyol durant el llarg període fran­quista. Con­cre­ta­ment, El gigante des­calzo és un lli­bre apas­si­o­nant per a tots aquells lec­tors que vul­guin conèixer el nos­tre pas­sat més recent més enllà dels tòpics. La tesi resul­tava, i resulta, arris­cada. El gigante des­calzo és l'exèrcit espa­nyol que Franco va man­te­nir expres­sa­ment en con­di­ci­ons paupèrri­mes i amb una escassíssima capa­ci­tat de mobi­li­tat per tal que mai no el pogués inqui­e­tar. Això sí, va dei­xar, i va pro­moure, que molts dels seus coman­da­ments llis­ques­sin pel pen­dent de la cor­rupció... En la inter­pre­tació de Car­dona, l'exèrcit espa­nyol seria una víctima del fran­quisme. Ell parla dels ofi­ci­als de l'exèrcit que tenien vocació de mili­tar, que veien para­lit­zada la seva pro­gressió pro­fes­si­o­nal per un esca­lafó inflat a con­seqüència de la Guerra Civil i que havien de tre­ba­llar –és a dir, fer la guerra– en unes con­di­ci­ons des­as­tro­ses tal com el con­flicte d'Ifni va posar en evidència. Com a his­to­ri­a­dor, i com a exmi­li­tar, Car­dona demos­tra, en aquest lli­bre, que gau­deix d'unes excel·lents fonts d'infor­mació. Això li per­met aven­tu­rar una hipòtesi molt plau­si­ble sobre l'assas­si­nat de Car­rero Blanco. Car­dona explica que l'almi­rall Car­rero Blanco havia encar­re­gat amb el màxim secret que el por­ta­a­vi­ons Príncep d'Astúries, ales­ho­res en cons­trucció, tingués una certa capa­ci­tat nuclear. Això tren­cava l'statu quo de la Guerra Freda –jus­ta­ment la situ­ació que per­me­tia la per­pe­tu­ació de Franco–. El secre­tari d'Estat Kis­sin­ger va visi­tar Car­rero el dia abans de l'atemp­tat. Li va pre­gun­tar quan fir­ma­ria Espa­nya el trac­tat de No Pro­li­fe­ració d'Armes Nucle­ars i Car­rero, pen­sant que Kis­sin­ger bai­xava de l'hort, va tirar pilo­tes fora. Al cap de poques hores, els mili­tants d'ETA van pit­jar la palanca que va fer sal­tar Car­rero, el xofer i el cotxe més amunt dels murs d'una església. Car­dona explica els fets sense treure'n cap con­clusió explícita. Però el sug­ge­ri­ment està fet: la CIA no va matar Car­rero, però no va fer res per impe­dir-ho. Ara fa poc temps, han que­dat des­clas­si­fi­cats bona part dels infor­mes secrets ela­bo­rats per la diplomàcia nord-ame­ri­cana d'aquells anys. Car­rero hi és tit­llat de pro nazi i d'anti­nord-ame­ricà. És la pura veri­tat. Car­dona i els mili­tars de la UMD no van llui­tar con­tra molins de vent...