LA TRIBUNA
Monarquia i república
Es defineix la monarquia com la forma de govern en què “existeix una magistratura, precisament la que representa la unitat del Estat, que no es deu a la designació del poble”. És difícil trobar una definició més contradictòria respecte dels principis democràtics pels quals l'autoritat de l'Estat es deriva de la voluntat lliurement expressada pel poble. Com a sistema polític la monarquia es defineix sobre el principi de l'honor, el despotisme del temor, de manera similar a com la democràcia s'inspira en la virtut i l'aristocràcia, en la moderació. Aquest és el seu tret distintiu.
Una vegada provada la manca d'estabilitat política que representen les monarquies electives practicades pels pobles germànics que envaeixen l'imperi romà a partir del segle VI, la monarquia queda indissolublement lligada a la transmissió del poder i la legitimitat a través de l'herència, però a partir del segle XVII es va esgotant progressivament perquè el poder real no resisteix la transmissió hereditària i aquest es segmenta en la legitimitat, que té el rei, i el poder executiu progressivament exercit per un primer ministre, Richelieu o el comte-duc d'Olivares en són els primers exemples, que són els que de fet exerceixen el poder. En el mateix sentit l'acceptació per Carles II d'Anglaterra de la llei habeas corpus que va posar la seguretat de les persones sota el control dels tribunals i la va detreure del poder real, contribueix a la transformació de la monarquia absoluta que comença a estar limitada per la llei.
La Revolució Francesa centra el poder en el poble i això porta a la república com a forma ideal i necessària d'organització política del poder, sigui aquest centralista, França, o federal, els EUA. A partir d'aquí les monarquies han de compartir el poder amb el poble, és a dir, amb el Parlament, i torna per la via dels fets a imposar-se la idea que ve de l'edat mitjana que els representants del poble poden legítimament dir al príncep: “Sou vós més que nosaltres, però tots nosaltres som més que vós i la nostra fidelitat està limitada al fet que així ho reconegueu...”
No subsisteix a partir de la segona meitat del segle XIX més que la monarquia constitucional, que és aquella en què el poder real queda limitat per una Constitució votada directament o indirectament pel poble. És cert que a Espanya les llibertats han estat liderades per les dues repúbliques el fi de les quals ha suposat un retrocés en el reconeixement per l'Estat dels drets dels ciutadans, encara la restauració borbònica que substitueix amb una monarquia constitucional i autoritària la primera república està lluny de la Guerra Civil i la dictadura que van substituir a la segona i que va represaliar els que defensaven la raó i la llibertat. La república representava el 1931 la possibilitat per a Catalunya de retrobar les seves llibertats com a poble i és en el discurs d'Azaña a les Corts, quan es debat l'Estatut de Núria, que es defensa que no hi podrà haver una república focus de llibertat i de convivència si Catalunya no era reconeguda i respectada dintre de l'estat.
Si unim aquest sentiment proper amb el més llunyà que la monarquia borbònica és aquella que va fer la guerra a Catalunya i li va llevar els seus drets i llibertats històriques al 1714, serà fàcil entendre que la majoria de catalans no siguin monàrquics, perquè certament és aquest un poble amb escassa aristocràcia i vinculació a la corona i on el reforçament del sentiment de pàtria i país ha estat personificat per la lluita contra una monarquia que s'identificava com a centralista i llunyana.
Però la política és pragmatisme i avui, des de la transició democràtica i la nova Constitució de 1978, la situació s'ha invertit. La monarquia instituïda per la dictadura ha estat preservada per la Constitució democràtica com a la forma de govern idoni per a un país que ha patit com pocs l'enfrontament radical, fins a la Guerra Civil, de la meitat del país reaccionari contra la meitat del país progressista. És avui garant, la monarquia de l'Espanya democràtica, de l'Espanya de les autonomies i les llibertats. Cert que hi ha hagut retrocessos i que la sentència del Tribunal Constitucional n'ha estat una de no menor, però també ho és que mai Catalunya no ha gaudit durant tant temps de tantes llibertats, i és cert que mai la nostra cultura, la nostra llengua, no ha estat respectada com ho és ara malgrat nombroses excepcions. Només cal recordar el que era Catalunya al 1900 o al 1939 i el que és al 2010, i què serem amb aquest règim de llibertats mig segle més tard, perquè en gran part dependrà de nosaltres mateixos, cosa que és un fet d'excepció a la nostra història.
La qüestió és saber si hem de ser monàrquics des de la racionalitat, perquè no ho som majoritàriament ni per tradició ni per sentiment, és a dir, si la situació política actual d'encaix de Catalunya i Espanya ens és favorable o és insuficient i ha de ser superada.
Des d'una valoració de possibilitats i estimació del que pot ser l'esdevenidor, no està exclòs que la desaparició de la monarquia ens portés a una república centralista i jacobina, on el poder central tendís a l'eliminació de les diferències en el si d'Espanya com avui personifica la dreta més rància del país.
El rei i el príncep, el primer ho va provar el 23 de febrer del 1981 i el segon ha donat prova d'haver-ho entès, no es separaran de la via constitucional perquè saben per experiència familiar i per convenciment racional que una desviació respecte d'aquest principi significaria el final de la institució que representen i un greuge important per al país. Són ells sens dubte els primers a defensar, com constitucionalment en tenen l'obligació, el manteniment de l'estabilitat en l'estructura de l'estat.
Fins i tot per a aquells que pensen que la independència és l'única via de progrés per a Catalunya la situació actual és també la millor, perquè l'evolució d'aquesta estructura de l'estat cap a un altre és possible des d'un estat democràtic i autonòmic com l'actual.
Però si reconeixem que el mite fundacional de la nostra democràcia, com diu Ramoneda, és que no es torni a repetir l'efusió de sang i odi que va suposar la Guerra Civil, és a dir, quan això es converteix en un absolut a evitar, és quan neix la nació actual en què va ser possible una transició on l'amnèsia del passat va permetre la llibertat dels represaliats i l'oblit dels crims repressors.
No hi ha dubte que la nostra monarquia ha nascut sobre aquesta base i és per tant la que identifica amb més claredat la idea del mai més i, per tant, transcendeix la idea d'una determinada estructura política per transformar-se en la idea cabdal al voltant de la qual gira la nostra convivència.
En política possiblement no hi ha manera més intel·ligent i eficient de posicionar-se que des de la racionalitat. Sembla una paradoxa que la monarquia, que es basa en drets que són reconeguts més enllà de la voluntat del poble i que el transcendeixen, aconsegueixi adhesions en base a la racionalitat i al càlcul, certament discutible, de què ens convé com a poble.
Per tant sembla clar que els catalans que cremen banderes i fotografies del rei, actuen moguts pel sentiment més que per la raó. Els sentiments no poden ser fàcilment modificats, però sí que es pot demanar que les posicions polítiques siguin adoptades no en raó dels sentiments sinó de la racionalitat.
Res no és definitiu ni absolutament concloent, però des de la voluntat d'estabilitat, des de la necessitat de pau i concòrdia per als ciutadans sembla que la monarquia és el règim polític que ens convé fins i tot per a aquells que legítimament defensen la via de la independència si l'evolució de l'encaix de Catalunya i Espanya arribés a un punt de trencament i no retorn. L'home lliure, que no és altre que el que pensa, deia, conegudes les seves limitacions, que no pretenia tenir la raó sinó expressar la seva per si a algú aquesta part de la veritat li podia ser útil.
