Opinió

LA TRIBUNA

Monarquia i república

Des de la voluntat d'estabilitat, des de la necessitat de pau i concòrdia per als ciutadans, sembla que la monarquia és el règim polític que ens convé fins i tot per a aquells que legítimament defensen la via de la independència

Es defi­neix la monar­quia com la forma de govern en què “exis­teix una magis­tra­tura, pre­ci­sa­ment la que repre­senta la uni­tat del Estat, que no es deu a la desig­nació del poble”. És difícil tro­bar una defi­nició més con­tra­dictòria res­pecte dels prin­ci­pis democràtics pels quals l'auto­ri­tat de l'Estat es deriva de la volun­tat lliu­re­ment expres­sada pel poble. Com a sis­tema polític la monar­quia es defi­neix sobre el prin­cipi de l'honor, el des­po­tisme del temor, de manera simi­lar a com la democràcia s'ins­pira en la vir­tut i l'aris­tocràcia, en la mode­ració. Aquest és el seu tret dis­tin­tiu.

Una vegada pro­vada la manca d'esta­bi­li­tat política que repre­sen­ten les monar­quies elec­ti­ves prac­ti­ca­des pels pobles germànics que enva­ei­xen l'imperi romà a par­tir del segle VI, la monar­quia queda indis­so­lu­ble­ment lli­gada a la trans­missió del poder i la legi­ti­mi­tat a través de l'herència, però a par­tir del segle XVII es va esgo­tant pro­gres­si­va­ment perquè el poder real no resis­teix la trans­missió here­ditària i aquest es seg­menta en la legi­ti­mi­tat, que té el rei, i el poder exe­cu­tiu pro­gres­si­va­ment exer­cit per un pri­mer minis­tre, Ric­he­lieu o el comte-duc d'Oli­va­res en són els pri­mers exem­ples, que són els que de fet exer­cei­xen el poder. En el mateix sen­tit l'accep­tació per Car­les II d'Angla­terra de la llei habeas cor­pus que va posar la segu­re­tat de les per­so­nes sota el con­trol dels tri­bu­nals i la va detreure del poder real, con­tri­bu­eix a la trans­for­mació de la monar­quia abso­luta que comença a estar limi­tada per la llei.

La Revo­lució Fran­cesa cen­tra el poder en el poble i això porta a la república com a forma ideal i necessària d'orga­nit­zació política del poder, sigui aquest cen­tra­lista, França, o fede­ral, els EUA. A par­tir d'aquí les monar­quies han de com­par­tir el poder amb el poble, és a dir, amb el Par­la­ment, i torna per la via dels fets a impo­sar-se la idea que ve de l'edat mit­jana que els repre­sen­tants del poble poden legítima­ment dir al príncep: “Sou vós més que nosal­tres, però tots nosal­tres som més que vós i la nos­tra fide­li­tat està limi­tada al fet que així ho reco­ne­gueu...”

No sub­sis­teix a par­tir de la segona mei­tat del segle XIX més que la monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal, que és aque­lla en què el poder real queda limi­tat per una Cons­ti­tució votada direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment pel poble. És cert que a Espa­nya les lli­ber­tats han estat lide­ra­des per les dues repúbli­ques el fi de les quals ha supo­sat un retrocés en el reco­nei­xe­ment per l'Estat dels drets dels ciu­ta­dans, encara la res­tau­ració borbònica que subs­ti­tu­eix amb una monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal i auto­ritària la pri­mera república està lluny de la Guerra Civil i la dic­ta­dura que van subs­ti­tuir a la segona i que va repre­sa­liar els que defen­sa­ven la raó i la lli­ber­tat. La república repre­sen­tava el 1931 la pos­si­bi­li­tat per a Cata­lu­nya de retro­bar les seves lli­ber­tats com a poble i és en el dis­curs d'Azaña a les Corts, quan es debat l'Esta­tut de Núria, que es defensa que no hi podrà haver una república focus de lli­ber­tat i de con­vivència si Cata­lu­nya no era reco­ne­guda i res­pec­tada din­tre de l'estat.

Si unim aquest sen­ti­ment pro­per amb el més llunyà que la monar­quia borbònica és aque­lla que va fer la guerra a Cata­lu­nya i li va lle­var els seus drets i lli­ber­tats històriques al 1714, serà fàcil enten­dre que la majo­ria de cata­lans no siguin monàrquics, perquè cer­ta­ment és aquest un poble amb escassa aris­tocràcia i vin­cu­lació a la corona i on el reforçament del sen­ti­ment de pàtria i país ha estat per­so­ni­fi­cat per la lluita con­tra una monar­quia que s'iden­ti­fi­cava com a cen­tra­lista i llu­nyana.

Però la política és prag­ma­tisme i avui, des de la tran­sició democràtica i la nova Cons­ti­tució de 1978, la situ­ació s'ha inver­tit. La monar­quia ins­tituïda per la dic­ta­dura ha estat pre­ser­vada per la Cons­ti­tució democràtica com a la forma de govern idoni per a un país que ha patit com pocs l'enfron­ta­ment radi­cal, fins a la Guerra Civil, de la mei­tat del país reac­ci­o­nari con­tra la mei­tat del país pro­gres­sista. És avui garant, la monar­quia de l'Espa­nya democràtica, de l'Espa­nya de les auto­no­mies i les lli­ber­tats. Cert que hi ha hagut retro­ces­sos i que la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal n'ha estat una de no menor, però també ho és que mai Cata­lu­nya no ha gau­dit durant tant temps de tan­tes lli­ber­tats, i és cert que mai la nos­tra cul­tura, la nos­tra llen­gua, no ha estat res­pec­tada com ho és ara mal­grat nom­bro­ses excep­ci­ons. Només cal recor­dar el que era Cata­lu­nya al 1900 o al 1939 i el que és al 2010, i què serem amb aquest règim de lli­ber­tats mig segle més tard, perquè en gran part dependrà de nosal­tres matei­xos, cosa que és un fet d'excepció a la nos­tra història.

La qüestió és saber si hem de ser monàrquics des de la raci­o­na­li­tat, perquè no ho som majo­ritària­ment ni per tra­dició ni per sen­ti­ment, és a dir, si la situ­ació política actual d'encaix de Cata­lu­nya i Espa­nya ens és favo­ra­ble o és insu­fi­ci­ent i ha de ser superada.

Des d'una valo­ració de pos­si­bi­li­tats i esti­mació del que pot ser l'esde­ve­ni­dor, no està exclòs que la des­a­pa­rició de la monar­quia ens portés a una república cen­tra­lista i jaco­bina, on el poder cen­tral tendís a l'eli­mi­nació de les diferències en el si d'Espa­nya com avui per­so­ni­fica la dreta més rància del país.

El rei i el príncep, el pri­mer ho va pro­var el 23 de febrer del 1981 i el segon ha donat prova d'haver-ho entès, no es sepa­ra­ran de la via cons­ti­tu­ci­o­nal perquè saben per experiència fami­liar i per con­ven­ci­ment raci­o­nal que una des­vi­ació res­pecte d'aquest prin­cipi sig­ni­fi­ca­ria el final de la ins­ti­tució que repre­sen­ten i un greuge impor­tant per al país. Són ells sens dubte els pri­mers a defen­sar, com cons­ti­tu­ci­o­nal­ment en tenen l'obli­gació, el man­te­ni­ment de l'esta­bi­li­tat en l'estruc­tura de l'estat.

Fins i tot per a aquells que pen­sen que la inde­pendència és l'única via de progrés per a Cata­lu­nya la situ­ació actual és també la millor, perquè l'evo­lució d'aquesta estruc­tura de l'estat cap a un altre és pos­si­ble des d'un estat democràtic i autonòmic com l'actual.

Però si reco­nei­xem que el mite fun­da­ci­o­nal de la nos­tra democràcia, com diu Ramo­neda, és que no es torni a repe­tir l'efusió de sang i odi que va supo­sar la Guerra Civil, és a dir, quan això es con­ver­teix en un abso­lut a evi­tar, és quan neix la nació actual en què va ser pos­si­ble una tran­sició on l'amnèsia del pas­sat va per­me­tre la lli­ber­tat dels repre­sa­li­ats i l'oblit dels crims repres­sors.

No hi ha dubte que la nos­tra monar­quia ha nas­cut sobre aquesta base i és per tant la que iden­ti­fica amb més clare­dat la idea del mai més i, per tant, trans­cen­deix la idea d'una deter­mi­nada estruc­tura política per trans­for­mar-se en la idea cab­dal al vol­tant de la qual gira la nos­tra con­vivència.

En política pos­si­ble­ment no hi ha manera més intel·ligent i efi­ci­ent de posi­ci­o­nar-se que des de la raci­o­na­li­tat. Sem­bla una para­doxa que la monar­quia, que es basa en drets que són reco­ne­guts més enllà de la volun­tat del poble i que el trans­cen­dei­xen, acon­se­gueixi adhe­si­ons en base a la raci­o­na­li­tat i al càlcul, cer­ta­ment dis­cu­ti­ble, de què ens convé com a poble.

Per tant sem­bla clar que els cata­lans que cre­men ban­de­res i foto­gra­fies del rei, actuen moguts pel sen­ti­ment més que per la raó. Els sen­ti­ments no poden ser fàcil­ment modi­fi­cats, però sí que es pot dema­nar que les posi­ci­ons polítiques siguin adop­ta­des no en raó dels sen­ti­ments sinó de la raci­o­na­li­tat.

Res no és defi­ni­tiu ni abso­lu­ta­ment con­clo­ent, però des de la volun­tat d'esta­bi­li­tat, des de la neces­si­tat de pau i concòrdia per als ciu­ta­dans sem­bla que la monar­quia és el règim polític que ens convé fins i tot per a aquells que legítima­ment defen­sen la via de la inde­pendència si l'evo­lució de l'encaix de Cata­lu­nya i Espa­nya arribés a un punt de tren­ca­ment i no retorn. L'home lliure, que no és altre que el que pensa, deia, cone­gu­des les seves limi­ta­ci­ons, que no pre­te­nia tenir la raó sinó expres­sar la seva per si a algú aquesta part de la veri­tat li podia ser útil.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.