La vida no és justa

Encara que sabem que la vida com­porta ris­cos per ella mateixa i que no totes les desgràcies són impu­ta­bles a algú a qui puguem exi­gir indem­nit­zació, ens agrada espe­cu­lar sobre la nos­tra capa­ci­tat de pre­veure i fins i tot d'evi­tar els mals del món. Després del fet, resulta que tot­hom és molt savi i s'ho veia a venir; però si haguéssim de dete­nir tots els qui mani­fes­ten alguna raresa esporàdica com les de Pere Puig, l'assassí de qua­tre per­so­nes a Olot, n'hi hau­ria més a din­tre que a fora, i ni la reforma sanitària d'Obama hau­ria pogut impe­dir que un xim­plet com Jared Lee Lough­ner anés caient en un deliri cri­mi­nal que el va con­duir a fer una matança. I si davant crims com els esmen­tats, per pro­xi­mi­tat o perquè han tin­gut espe­cial for­tuna mediàtica, ens posem a bus­car expli­ca­ci­ons irra­ci­o­nals –com la pro­pensió a l'assas­si­nat exis­tent en el pai­satge gar­rotxí, o la influència del dis­curs del Tea Party, un movi­ment polític amb el qual l'acu­sat ni tan sols tenia con­tacte–, no fem més que agreu­jar el males­tar que ens pro­vo­quen. En pel·lícules com Match­point, Woody Allen ha tre­ba­llat la idea que mol­tes vega­des els dolents tenen sort i els bons no se'n sur­ten i que les nos­tres vides depe­nen en últim terme de l'atzar, en con­tra d'una tra­dició nar­ra­tiva de segles amb desen­llaços mora­lis­tes, en què les bones acci­ons resul­ten pre­mi­a­des i les dolen­tes cas­ti­ga­des. Hau­rem de con­viure sem­pre amb la inco­mo­di­tat de no haver vist venir l'assassí, i sense altre con­sol que cas­ti­gar-lo en els casos que, a vega­des només per sort, hem acon­se­guit tro­bar-lo. La impotència davant el mal forma part de la con­dició humana, així com el seu ine­vi­ta­ble cor­re­lat: l'espe­rança en una justícia més alta que posi cadascú en el seu lloc.