Articles

Llengua i patrimoni

Dar­re­ra­ment, l'ofen­siva política con­tra la llen­gua cata­lana ha pres una virulència que fa neguit. Tot hi val, i en aquest marc la judi­ci­a­lit­zació de la política hi té un paper estratègic de gran importància. Amb tot, la dèria con­tra el català ve de lluny, però el cert és que la mag­ni­tud és nova. Mai en democràcia s'havia per­pe­trat un atac tan obert a la parla del país fins al punt de caure en la més abso­luta gro­lle­ria ins­ti­tu­ci­o­nal. Com, si no, s'explica que una defen­sora del poble en fun­ci­ons, María Luisa Cava de Llano, dugui al Cons­ti­tu­ci­o­nal la llei d'aco­llida pel sim­ple fet de pri­o­rit­zar el català com a llen­gua d'atenció al nou­vin­gut?

Un atac, afirmo, doble­ment sibil·lí, en empa­rar-se el poder polític –el qual mai s'ha atre­vit a legis­lar a la con­tra de manera deci­dida– sota el parai­gua ins­ti­tu­ci­o­nal de la judi­ca­tura. Una situ­ació que ens hau­ria de fer pen­sar, com a sub­jec­tes polítics cons­ci­ents de la nos­tra rea­li­tat naci­o­nal. Pel que a mi fa, la meva reflexió vol tenir en compte la idea de llen­gua com a patri­moni. Atès que, en el seu sen­tit intan­gi­ble, la parla no deixa de ser l'expressió del geni uni­ver­sal que troba la seva natura en el verb. Con­si­de­rada en el seu sen­tit patri­mo­nial, el català hau­ria de ser adop­tat com a propi per l'Estat que ens aixo­pluga. I no cal dir que la rea­li­tat palesa tot el con­trari.

Des d'una pers­pec­tiva hei­deg­ge­ri­ana el ser de les coses radica en la parla. Hi ha una direcció implícita en un vers com: “i creix la set / d'un més enllà d'aquest silenci d'aigües” on Vinyoli s'endinsa en l'arrel del mot –el silenci– i reclama trans­cendència. En català, diríem que “parla amb la parla” –heus aquí, doncs, la mera­ve­lla–. Per tal com el poeta va a l'ori­gen més íntim –la llen­gua– per uni­ver­sa­lit­zar-ne, i això és anhel de com­par­tir, l'experiència. Dit altra­ment: tan sols per mitjà d'allò que és sub­jec­tiu l'uni­ver­sal es mani­festa.

Val a dir que el català no és pas excep­ci­o­nal, sinó que tenim la sort de com­par­tir aquest tret comú amb milers d'idi­o­mes. I no obs­tant això, cada llen­gua és una sin­gu­la­ri­tat amb idi­o­sincràsia pròpia. Com pot ser que no es posi en valor aital com­plex mosaic, igual que es fa amb els eco­sis­te­mes o, sense anar més lluny, amb el patri­moni arqui­tectònic? Al cap­da­vall, tot­hom veu amb bons ulls la neces­si­tat de con­ser­var el romànic de la Vall de Boí. O l'arqui­tec­tura del mes­tre Jujol. I quan dic tot­hom, faig avi­nent que tot i les nota­bles diferències de sen­si­bi­li­tat hi ha, en aquest afer, un cert con­sens.

No així en qüesti­ons de llen­gua. Pot­ser perquè, malau­ra­da­ment, poder i llen­gua han anat històrica­ment aga­fats de la mà a l'hora d'impo­sar una visió unívoca. Fet que podria afec­tar la mateixa manera de pen­sar. Parlo, és clar, de la humi­li­ació que suposa veure com es mino­ritza la teva llen­gua –fins i tot cre­ant rebuig–. També parlo, però, de la font del pen­sa­ment, tal com deter­mi­nats lingüistes defen­sen amb la teo­ria del gir lingüístic. A grans trets, una teo­ria que ve a dir que la paraula con­di­ci­ona a pri­ori el pen­sa­ment –si no és que el deter­mina en casos pun­tu­als.

Ja ho deia Mara­gall a El cata­la­nisme en el llen­guatge, que la força de la idea –el pen­sa­ment– només té vàlua plena segons quina fóra la seva inte­gració en la paraula –la llen­gua–. Visió, aquesta última, que s'oposa a la reducció de la llen­gua en llen­guatge com a “ins­tru­ment” neu­tre de desig­nació de les coses. Una pers­pec­tiva adop­tada pels defen­sors de la “llen­gua comuna”, atès que jus­ti­fica la impo­sició d'aquesta pel mer fet quan­ti­ta­tiu de ser la més par­lada. I tan­ma­teix, allò que es pensa té la parla com a ori­gen. De fet fenòmens com la metàfora o la polisèmia demos­tren a bas­ta­ment el sen­tit patri­mo­nial de qual­se­vol llen­gua. Una manera única al món de dir. No era pas Nietz­sche qui deia que un mot pot ser una màscara? Doncs bé: que en la defensa del català dar­rere la “prudència” no s'hi ama­gui un excés de “covar­dia”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.