Articles

A pèl i repèl

“Algú ha pensat que era l'ocasió de deixar-nos l'autogovern llis i afinat com una barba afaitada a pèl i repèl. Però tot el gust que dóna una afaitada així i un bon massatge és, en el terreny autonòmic, motiu d'indignació i de rebuig”

L'antiga bar­be­ria Roig de la plaça del Vi de Girona ha romàs tan­cada una colla d'anys i, ara, ha esde­vin­gut una flo­ris­te­ria ele­gant que ha sabut apro­fi­tar tots els ele­ments de l'antic esta­bli­ment; els arram­ba­dors ceràmics, les pres­tat­ge­ries, els vidres, les rei­xes. Aquí, alguna vegada havia apro­fi­tat que hi anava a tallar el cabell per dema­nar al Sr. Roig que m'afaités. Tenia la seva litúrgia. Pri­mer moure els meca­nis­mes per ajeure la cadira una mica, després ensa­bo­nar la cara tot res­se­guint la boca i el nas sense dei­xar que el sabó hi arribés, pas­sar i repas­sar la brotxa fent que l'escuma del sabó impregnés la barba i el bigoti. Un cop ensa­bo­nat, esmo­lar la nava­lla i final­ment començar a afai­tar. Ten­sar la galta i pas­sar la nava­lla, de dalt a baix, a pèl, seguint la direcció dels pèls. Feta la pri­mera pas­sada, una ensa­bo­nada més lleu­gera i una nova pas­sada de la nava­lla; aquesta vegada de baix a dalt, a con­trapèl, a repèl. Era la manera d'afi­nar al màxim i dei­xar la cara quasi com si no hi hagués ras­tre de pèl. A vega­des, a les bar­bes dures el repàs a repèl dei­xava una mica d'irri­tació i calia anar amb més cura.

Pels temps que cor­ren m'ha sem­blat una bona metàfora per abor­dar la pro­blemàtica de Cata­lu­nya en la seva relació amb el con­junt de l'Estat. És, a tots els efec­tes, una de les mane­res d'expli­car allò que en podríem ano­me­nar la doble pena­lit­zació. O el que és el mateix, la pena per anti­ci­pació i lide­ratge. Hi ha un altre exem­ple que ens ajuda a situar les coses en el seu punt. És l'espinós pro­blema de les auto­pis­tes de peatge i el greuge com­pa­ra­tiu que això suposa per a Cata­lu­nya en relació amb el con­junt d'Espa­nya. De forma resu­mida podem dir que la qüestió rau en el fet que Cata­lu­nya va ini­ciar el procés de cons­trucció de les seves auto­pis­tes de peatge en règim de con­cessió abans que cap altre ter­ri­tori d'Espa­nya. El fet de dis­po­sar de les auto­pis­tes va per­me­tre en aquell moment que s'endar­rerís i es con­si­derés poc urgent la cons­trucció de les auto­vies alter­na­ti­ves lliu­res de peatge. I això ha com­por­tat un endar­re­ri­ment insal­va­ble en el procés de cons­trucció de la xarxa lliure de peatge que a tot Espa­nya és nova, moderna i efi­ci­ent i que a Cata­lu­nya és incom­pleta i insu­fi­ci­ent. Ara, pas­sada ja la pri­mera dècada del segle XXI, comença a obrir-se pas la idea del paga­ment per ús i la neces­si­tat de man­te­nir els peat­ges com un ele­ment de regu­lació de la mobi­li­tat i com una eina per tal de faci­li­tar el finançament del man­te­ni­ment de les esmen­ta­des auto­pis­tes. Posats en aquest punt ens tro­bem que ara Cata­lu­nya podria patir la doble dis­cri­mi­nació de no tenir una xarxa ade­quada alter­na­tiva i que per adap­tació del sis­tema a les noves neces­si­tats resulti que no hi ha marge per a la reducció i boni­fi­cació dels peat­ges exis­tents. Cal dir en aquest sen­tit que és impres­cin­di­ble, a hores d'ara, un procés d'har­mo­nit­zació i la com­pen­sació sufi­ci­ent per tal de garan­tir un tracte al més igua­li­tari pos­si­ble. En aquest punt no em puc estar de dir que a pri­mers d'any, com cada any, el nou govern ha apu­jat els peat­ges una mit­jana del 3,5%, que l'opo­sició que coneix el pro­blema s'ha man­tin­gut en un silenci pru­dent i que totes les decla­ra­ci­ons estri­dents que en els set anys ante­ri­ors havien fet els que ara ocu­pen la res­pon­sa­bi­li­tat de govern han sigut trac­ta­des amb sor­dina i guant de seda, dei­xant



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.