Articles

Capricis de l'economia

Fins i tot un conei­xe­ment baix de la importància de la indústria pes­quera euro­pea, ser­veix per ende­vi­nar els perquès de les titàniques llui­tes entau­la­des entre els interes­sos econòmics i els ecològics l'abast dels quals arriba amb més o menys potència i amb major o menor per­ju­dici/bene­fici a altres racons del món. Ve aquest rao­na­ment en aquell temps de la recent­ment estre­nada presa de mesu­res categòriques –alguna cosa insòlita fins ara– per part de la ICCAT per asse­gu­rar les reser­ves de tonyina ver­me­lla; però, abans de seguir expo­sant-los un modest postu­lat econòmic, dei­xin-me que posi en ante­ce­dents els llecs en aquest tema, els qui, com jo, no tenien o no volien tenir referències sobre el veri­ta­ble pro­blema que suposa com­plir les exigències de la demanda o, més ben dit, els capri­cis i vel·leïtats actu­als de la dieta humana.

El novem­bre deL 2010, la Inter­na­ti­o­nal Com­mis­sion for the Con­ser­va­tion of Atlan­tic Tunas va arti­cu­lar un paquet de dis­po­si­ci­ons que tenen com a objec­tiu evi­tar la sobre­pesca d'aquesta espècie a l'Atlàntic est i a la Medi­terrània, a través d'un pla de gestió durant quinze anys (va entrar en vigor l'1 de gener del 2011) que pre­veu, a més de la reducció de les cap­tu­res un 4% i de l'aug­ment de la talla mínima fins als 30 kg, un aug­ment impor­tant de les vedes. Tots els grans pes­ca­dors o depre­da­dors d'aquesta espècie han posat el crit al cel; encara que els eco­lo­gis­tes s'hagin sen­tit desil·lusi­o­nats i hagin afir­mat rotun­da­ment que només s'ha pres “un acord per sal­var la cara”. I és que “la ter­ri­ble i impla­ca­ble glo­ba­lit­zació”, en lloc de la defensa del lliure comerç, la impo­sició d'un sis­tema legal homo­geni pel que fa a drets de pro­pi­e­tat i con­trac­tes, i el com­promís de defen­sar la com­petència, ens ha por­tat, en con­tra del que des d'un punt de vista d'un eco­no­mista veterà cal­dria d'espe­rar, entre altres modes la de men­jar sushi i altres plats ori­en­tals basats en certs pei­xos crus; cosa que ha tin­gut un efecte des­astrós en aquest túnid con­cret. D'altra banda, la pro­pa­gació de les vir­tuts salutíferes de la tonyina ver­me­lla, en con­co­mitància amb els cos­tums de men­jar pro­duc­tes natu­rals, el culte a la imatge, etc., etc., com­porta que, si es manté el ritme actual de cap­tura (ja insu­fi­ci­ent pel ritme alcista del mer­cat), la població de l'Atlàntic des­a­pa­rei­xerà en el ter­mini de tres anys, víctima de l'estrambòtica gas­tro­no­mia mun­dial.

Ningú conei­xe­dor de la història de Noru­ega, un dels prin­ci­pals afec­tats, i del caràcter de la seva gent estima que la resistència dels pes­ca­dors arribi a tenir el caràcter bel·lige­rant simi­lar a la des­ple­gada pels seus homònims del salmó a les cos­tes dane­ses en cir­cumstàncies simi­lars. Encara que pot ser que els pacífics del nord emu­lin un antic monarca que durant la invasió nazi del país va sor­tir a pas­se­jar a cavall exhi­bint davant els atònits ale­manys un braçal groc com el que ser­via per iden­ti­fi­car els jueus. De tota manera, sem­bla que a Noru­ega, les finan­ces de la qual s'han man­tin­gut al marge dels ava­tars de la crisi euro­pea (al con­trari que les peripècies de la seva família reial), no l'amenaça el fan­tasma del gaso­gen com passa en altres països de la pobra eco­no­mia del Vell Con­ti­nent, i segu­ra­ment el seu govern tro­barà la fórmula per acon­ten­tar el sec­tor pes­quer; però… i la resta?

Els pes­ca­dors espa­nyols, con­cre­ta­ment el sec­tor pes­quer andalús, que es deno­mina ell mateix “arte­sa­nal”, es con­so­len pen­sant que no en pati­ran, ni de retruc, les con­seqüències, perquè la seva forma de cap­tura és “ecològica” i no han de “pagar els plats tren­cats de la indústria”. Però, no ens enga­nyem ni ens dei­xem enga­nyar, el fet d'estar immer­sos en una dinàmica glo­bal és com si en aquests moments l'eco­no­mia fos una gran taula de billar en la qual fins i tot la bola més allu­nyada rep, per caram­bola, els efec­tes del cop. És a dir, que a pesar que els nos­tres veïns euro­peus del nord sem­bla que han rebut l'impacte més directe, que la França de Sarkozy serà san­ci­o­nada per haver exce­dit el con­tin­gent impo­sat l'any pas­sat i que el Japó, com a màxim impor­ta­dor, veurà reduïts els seus bene­fi­cis, tots els que par­ti­ci­pem de la cap­tura de tonyina ver­me­lla per pro­veir la indústria agro­a­li­mentària esta­rem expo­sats a les des­ven­tu­res que oca­si­oni el “com­promís de mínims”. N'hi ha prou de fer una ullada a l'índex ela­bo­rat per la Genworth Finan­cial, per veure que, ara com ara, l'Estat espa­nyol és el setè país euro­peu amb més debi­li­tat finan­cera, i que el “grup de famílies vul­ne­ra­bles” al nos­tre país (aque­lles que han patit difi­cul­tats econòmiques en els últims dotze mesos i que pre­ve­uen que la seva situ­ació no millo­rarà a curt ter­mini) va ascen­dir, el 2010, del 27% al 32%, i segons sem­bla seguirà crei­xent…

En la soci­e­tat del segle XIX, en la qual els interes­sos de la sos­te­ni­bi­li­tat impe­ren, la dico­to­mia eco­lo­gia-eco­no­mia torna a sal­tar a la pales­tra i, de forma irònica però no fal­tada de sen­tit, des d'aquí apun­tem que pot­ser aquest dilema es pot diri­mir des­em­pol­sant de la vide­o­teca de RTVE el curiós i famosíssim anunci tele­vi­siu que van pro­ta­go­nit­zar en la dècada dels setanta Juanjo Menéndez i Jesús Puente, pro­pa­gant el con­sum de la “tonyina clara”… És a dir, no siguem esnobs, con­ser­vem el nos­tre patri­moni culi­nari i con­su­mim pro­duc­tes pro­vi­nents d'espècies que no esti­guin en perill d'extinció; tindrà menys cos­tos en tots els sen­tits, i això és una màxima capi­tal en temps de vaques magres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.