La Xina és propera… i creditora

A banda dels cinèfils i dels nostàlgics de la fas­ci­nació mao­ista que sen­tia un sec­tor de la joven­tut euro­pea durant els anys sei­xanta del segle XX, poca gent deu recor­dar la pel·lícula La Cina è vicina (La Xina és pro­pera), diri­gida el 1967 per Marco Bellocc­hio. El film com­bina la sàtira política i el drama fami­liar. Tracta de l'intent d'un milanès benes­tant per entrar en política pre­sen­tant-se a les elec­ci­ons pel Par­tit Soci­a­lista, i del boi­cot a què el sot­met el seu germà ado­les­cent i d'incli­na­ci­ons maois­tes. Per no avor­rir ningú expli­cant pel·lícules anti­gues, només cal dir que el moment cul­mi­nant de l'acció és quan el jove mao­ista fa una pin­tada que diu “la Xina és pro­pera” a la porta de la seu soci­a­lista mila­nesa. Era una altra època i una altra manera de fer política, o de sati­rit­zar-la.

Dis­sor­ta­da­ment o afor­tu­na­da­ment, el món és ara ben dife­rent, tot i que la nova Xina que ha des­co­bert el capi­ta­lisme segueixi sem­blant, pro­pera. El que ens recorda la seva pro­xi­mi­tat és la inau­gu­ració, aquesta mateixa set­mana, d'una ofi­cina del Banc Indus­trial i Comer­cial de la Xina (ICBC) a Madrid, amb els objec­tius de finançar pro­jec­tes d'infra­es­truc­tura, tre­ba­llar amb la comu­ni­tat xinesa a Espa­nya i adqui­rir par­ti­ci­pa­ci­ons de l'asset­jat deute públic espa­nyol. Això vol dir que la Xina no només sem­bla més pro­pera, sinó que ben aviat serà també cre­di­tora. Algú dirà que no és cap notícia, perquè la Xina ja és cre­di­tora dels Estats Units, i els ente­sos en aques­tes qüesti­ons temen que el govern xinès intenti mani­pu­lar el deute nord-ame­ricà per obte­nir avan­tat­ges polítics. Costa d'ima­gi­nar que Pequín pro­jecti una ope­ració sem­blant amb l'Estat espa­nyol, però no deixa de ser curiós que els xine­sos vul­guin ampliar les seves inver­si­ons a l'incert mer­cat de la zona euro, i con­cre­ta­ment en un país que des­perta seri­o­ses sos­pi­tes inter­na­ci­o­nals sobre la seva soli­desa finan­cera. Per si fes­sin falta més mal­de­caps, ara tenim el de con­ver­tir-nos en deu­tors del nou gegant glo­bal. Entre els nom­bro­sos crítics del govern de Madrid, no hi fal­ta­ran els qui par­lin d'un nou “perill groc”. Ja se sap: els qui paguen des­can­sen, però els qui deuen no sem­pre poden dor­mir tran­quils.