Pintar-se la cara

Nit intensa de copa, una com­pe­tició que avança ine­xo­ra­ble­ment cap a una final entre el Madrid i el Barça. Fal­ten els par­tits de tor­nada i s'ha d'apli­car la doc­trina de prudència i res­pecte de Guar­di­ola, però ahir els dos equips van començar a que­dar pel dia 20 d'abril. La copa és una com­pe­tició en què als equips se'ls veu de quin mate­rial estan fets. De seguida es veu si les apa­ren­ces enga­nyen o no. I l'equip que per ell mateix no es mos­tra tal com és, segur que acaba retra­tat pel rival. En la lliga poden fun­ci­o­nar les tàcti­ques de camu­flatge, però en les eli­mi­natòries, no.

El Sevi­lla es va pin­tar la cara per rebre el Madrid. Pin­tu­res de guerra davant les càmeres per aca­bar-se com­por­tant com uns xaiets sobre el camp. El Madrid de Mou­rinho, en canvi, es va assem­blar més que mai a la mena d'equips que agra­den al tècnic por­tuguès. I va des­pu­llar el Sevi­lla, que va esco­llir el camí de l'extra­mo­ti­vació per pre­pa­rar el par­tit i els mis­sat­ges equi­vo­cats per no aca­bar que­dant retra­tat. Es van pin­tar la cara no per diri­gir-se als seus afi­ci­o­nats per com­pro­me­tre's a llui­tar i per­se­ve­rar, sinó que es van diri­gir als seus rivals per mirar de fer-los por i fins i tot van caure en el parany d'entrar en el joc dialèctic amb Mou­rinho sense que ell ni s'ho hagués plan­te­jat, ocu­pat com està en les guer­res intes­ti­nes en el club blanc per la repar­tició del poder i per que­dar exi­mit de culpa en el cas que a final de tem­po­rada no hagin obtin­gut cap títol. «Et dei­xa­rem sense copa», li van dir. Doncs per acon­se­guir-ho hau­ran de gua­nyar al Ber­na­beu la set­mana que ve. Perquè sobre la gespa van ser un equip dòcil. És clar que el Madrid es va tro­bar a gust també perquè va jugar al que vol jugar Mou­rinho. Amb tres mig cen­tres davant els qua­tre defen­ses, el dibuix dels blancs era cal­cat al que feia Mou­rinho al Chel­sea i a l'Inter. Mou en la seva salsa. És el seu sis­tema, el que no pot fer al Ber­na­beu, on ha d'ata­car més ober­ta­ment. Sí que s'hi atre­veix en la copa, en què el que compta és clas­si­fi­car-se al final dels dos par­tits. A Mou li encanta el càlcul en les distàncies cur­tes, en les eli­mi­natòries. Ahir li va sor­tir per­fecte. El seu davan­ter cen­tre, Ben­zema (!?), va apro­fi­tar una ocasió i l'equip es va mos­trar ferm en la defensa d'aquest resul­tat. En la distància llarga, la lliga, Mou no veu la manera de superar el Barça. Però s'ha de reconèixer que si té una cosa, és espe­rit com­ba­tiu. I ara es veu amb cor de des­a­fiar el Barça a par­tit únic, el 20 d'abril. Ahir va fer un gran pas per ser-hi, con­tra un esbra­vat Sevi­lla, que l'únic que va acon­se­guir amb la seva bra­vata prèvia va ser escal­far un parell de xim­ples que al final van llançar ampo­lles al cap de Casi­llas.

En la segona semi­fi­nal, és clar, el Barça va sor­tir com sem­pre: a cara des­co­berta. També s'ha pin­tat la cara alguna vegada en alguna cam­pa­nya orga­nit­zada pel club. Però sem­pre ha estat per llançar mis­sat­ges a la seva gent: per dir que s'hi dei­xa­ran la pell, que per­sis­ti­ran, que no defrau­da­ran ningú. I després, tot pas­sat pel sedàs del dis­curs de la prudència i el res­pecte de Guar­di­ola. En aquests paràmetres, el pro­blema sol ser per al rival. Com ara l'argentí Osvaldo, que en la prèvia del derbi va avi­sar el Barça que anés amb compte perquè pot­ser li podrien pin­tar la cara, l'expressió argen­tina equi­va­lent a la cata­lana pas­sar la mà per la cara. La mà, al final, va ser l'1-5. Al Barça li agrada jugar els par­tits només sobre el camp; fuig dels enfron­ta­ments dialèctics pre­vis com de la pesta.

Tal com és, el Barça va jugar con­tra l'Alme­ria, que també va com­parèixer al Camp Nou al natu­ral: un equip amb limi­ta­ci­ons però que vol jugar a fut­bol, que si havia de sucum­bir davant el poder blau­grana, pre­fe­ria fer-ho jugant de cara. O sigui, amb la línia defen­siva avançada, pres­si­o­nant els blau­grana molt amunt i bus­cant la por­te­ria les vega­des que acon­seguís recu­pe­rar la pilota. Passa, però, que davant hi havia la millor versió del Barça, amb retocs mínims en l'onze ideal que amb prou fei­nes es van notar. Al minut 15 els blau­grana ja gua­nya­ven per 3-0. I per 4-0 al minut 30. L'eli­mi­natòria sem­blava sen­ten­ci­ada, amb permís de la prudència de Guar­di­ola. Tot havia anat tan de pressa que al Barça li que­dava molt de temps per mirar d'evi­tar pren­dre mal en algu­nes topa­des dels juga­dors d'Oltra. I tam­poc es podien rela­xar, perquè els anda­lu­sos, per­dut per per­dut, esta­ven dis­po­sats a apro­fi­tar qual­se­vol badada per mar­car un gol. I van tenir oca­si­ons per fer-ho. La cara més feliç al final va ser la de Guar­di­ola, després del gol de Keita, un juga­dor i un gol que refor­cen el dis­curs del tècnic sobre les opor­tu­ni­tats i saber-les apro­fi­tar.

La copa va posar tot­hom a lloc. Però que­den els par­tits de tor­nada. Per si de cas, que ningú se'ls perdi.