Trobar la talla

La pro­ta­go­nista de la novel·la que lle­geixo fa fora de casa el marit perquè li és infi­del i s'enfonsa en una crisi econòmica, sen­ti­men­tal, d'auto­ri­tat davant els fills... és a dir, una crisi total de què espero fer­vent­ment que surti abans d'aca­bar el lli­bre. Un dia que tot ho veu molt negre se'n va a plo­rar a casa d'una amiga –per això són, les ami­gues–, que li fa fer un exer­cici molt interes­sant. “De totes les pors que tens –li diu–, que ja sé que són mol­tes, digues-me ara mateix, sense fer tram­pes, quina és la por que et fa més por”. La pro­ta­go­nista s'ho pensa i final­ment diu, sin­cera i com­pun­gida: “Que m'he engrei­xat i no tro­baré ningú que m'estimi”.

Som al segle XXI, hem avançat molt en drets i igual­tat, però encara massa sovint les dones con­ti­nuem valo­rant-nos segons si el nos­tre cos s'adapta o no al cànon estètic. Un cànon tirà i impos­si­ble, que és mar­cat per la indústria de la moda i que no té res a veure amb els nos­tres cos­sos reals, de carn, ossos i algun sacsó. El fet –incom­pren­si­ble, però ens hi hem acos­tu­mat– que hi hagi un abisme entre les talles de les models de pas­sa­rel·la –34 i 36– i les de la gent del car­rer –42, 44 i 46–; el fet, sobre­tot, que a les boti­gues sovint sigui una missió impos­si­ble tro­bar roba moderna de talles nor­mals, pro­voca molta frus­tració. Heu anat mai a com­prar roba amb una nena o una ado­les­cent nor­mal, que no sigui un fideu? Que no us passi res! No tro­ba­reu res de la seva talla i sor­ti­ran –sor­ti­reu, totes– de les boti­gues enfa­da­des, aver­go­nyi­des i de molt mal humor.

Hi ha dues pro­fes­so­res uni­ver­sitàries, la Mònika Jiménez i la Marga Serra, que han creat una ini­ci­a­tiva ciu­ta­dana amb què volen refle­xi­o­nar sobre el món de la moda i cons­ci­en­ciar la soci­e­tat de la importància que les pas­sa­rel·les inter­na­ci­o­nals no mar­gi­nin les talles reals. Han obert una pàgina al Face­book que es diu Motius per donar la talla. Entreu-hi i escri­viu-hi el vos­tre motiu per­so­nal. El meu és que, de la mateixa manera que una ado­les­cent val més que la nota d'un exa­men, també val molt més que la talla dels pan­ta­lons que porta. A veure si entre tots posem a les talles una mica de seny.