A cagar!

Hi ha fona­men­ta­lis­mes amb déu i fona­men­ta­lis­mes sense déu. El Mer­cat i l'Eco­no­mia, ente­sos com a regu­la­dors abso­luts dels prin­ci­pis de la per­sona, repre­sen­ten un dels fona­men­ta­lis­mes (sense déu) més este­sos, amb més adep­tes. Es parli del que es parli (jubi­la­ci­ons, atur, sani­tat, ser­veis soci­als o pla­ni­fi­cació edu­ca­tiva...), el cri­teri de decisió sem­pre queda supe­di­tat a una visió mono­te­ista i dogmàtica del que dic­ten el Mer­cat i l'Eco­no­mia. És un detall que la indústria far­macèutica ha cap­tat molt bé. En aquest sen­tit resulta reve­la­dor que s'anunciïn tants medi­ca­ments des­ti­nats a millo­rar la faceta labo­ral i econòmica del pos­si­ble con­su­mi­dor. En una peri­llosa equació entre el temps pro­duc­tiu de la per­sona i el temps natu­ral de l'orga­nisme humà, es publi­ci­ten medi­ca­ments que tenen la missió d'acce­le­rar el cos i els seus tem­pos. En un anunci apa­reix una exe­cu­tiva de ban­dera, però que –quina llàstima!– té un defecte greu que la inva­lida per assis­tir a les reu­ni­ons de feina: eructa com una posseïda. Solució: pren el medi­ca­ment específic con­tra els rots i ¡tri­omfa a l'empresa! A una altra senyo­reta li passa una cosa sem­blant, només cal can­viar eruc­tes per gasos, és a dir, pets. ¿Per demà té pre­vista una obli­gació pro­fes­si­o­nal que reque­rirà totes les seves ener­gies? Doncs la nit abans pren­gui dor­mi­dina, i així tindrà un son “com el d'un nadó”. Però hi ha un anunci que supera tots els altres. Una exe­cu­tiva mani­festa la seva pre­o­cu­pació perquè, enmig de les impor­tants reu­ni­ons de feina, li vénen ganes de defe­car. Lla­vors una amiga de l'ànima li reco­mana que pren­gui un medi­ca­ment que li per­metrà pro­gra­mar les seves eva­cu­a­ci­ons. Tant de fona­men­ta­lisme apli­cat a un pretès camp de la salut, ens ho posa fàcil. Demano dis­cul­pes per la pro­ca­ci­tat, però no puc evi­tar-la: ¡a cagar!