Si tots piquen de peus alhora

La Xina espanta. Segons The Tele­graph, les seves auto­ri­tats pen­sen crear una mega­ciu­tat de més de 40 mili­ons d'habi­tants a base d'unir-ne nou de pre­e­xis­tents. És una zona inten­sa­ment comer­cial, pre­si­dida per la ciu­tat de Can­ton (Huangzhu), a l'entorn del curs baix i la desem­bo­ca­dura del riu Zhu, el de les “per­les” (d'aquí el nom britànic de Pearl River). Can­ton ja té gai­rebé dotze mili­ons d'habi­tants. La superfície d'aquesta aglo­me­ració seria d'uns setze mil quilòmetres qua­drats. Pen­sem que Cata­lu­nya en té 31.900. S'ima­gi­nen una ciu­tat que ocupés la mei­tat del ter­ri­tori del nos­tre país? En prin­cipi, les auto­ri­tats par­len d'una mena d'àrea metro­po­li­tana gegant que s'ani­ria tan­cant a poc a poc fins a cons­ti­tuir una zona urbana contínua.

Les mag­ni­tuds de la inversió que s'hi refe­rei­xen són colos­sals. Veiem com el comu­nisme aban­dona el sis­tema econòmic, però con­serva la dic­ta­dura política. Això, unit a la tra­dició cul­tu­ral xinesa del tre­ball, dóna el resul­tat per­fecte: molta població, poca remu­ne­ració, molta feina i pocs drets, ni labo­rals ni de cap mena. Així, no s'hi pot com­pe­tir. La comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, evi­dent­ment, es troba divi­dida, ja que els drets humans estan bé, però el negoci és el negoci. Fac­tu­reu, fac­tu­reu que el món s'acaba.

Per a prova, exem­ple bo de peix al cove glo­bal, la visita del pre­si­dent xinès als Estats Units. Sem­blava com si a l'home si li escapés tota l'estona una ria­lleta fluixa. Sobre­tot quan decla­rava que a la Xina “encara hi ha molt per fer en l'àmbit dels drets humans”, si bé va remar­car que ja s'hi han fet “grans pro­gres­sos”. Quina sort… A canvi, Obama no va esmen­tar davant seu la qüestió dels pre­sos polítics a la Xina. Va dei­xar-ho per a Hillary Clin­ton, que va defen­sar també el premi Nobel de la Pau, Liu Xia­obo.

El pre­si­dent Obama, dies després, feia una crida a con­gres­sis­tes i ciu­ta­dans a rea­lit­zar un dar­rer esforç per man­te­nir la supre­ma­cia mun­dial. Era una crida a l'orgull ame­ricà, però també un avís davant del gegant ori­en­tal. Pot­ser se li havia que­dat gra­vada la ria­lleta del pre­si­dent de la Xina i el record de les seves pròpies parau­les dient que con­ve­nia extra­or­dinària­ment a tots dos països la coo­pe­ració. I que amb aque­lla visita es con­so­li­da­ven les bases mútues de relació per als pròxims trenta anys. Doncs per molts anys.

I nosal­tres, for­mi­gue­tes, mirant-nos-ho exta­si­ats, ente­nent-ne gai­rebé res. O gai­rebé tot.