El llenguatge de les celebracions

Amb tanta mar­tin­gala, el record cons­tant de José Eulo­gio Gárate cada cop que algun egòlatra exa­ge­rat fa gols de pis­sarrí. Aquell davan­ter colc­ho­nero dels anys sei­xanta era la modèstia per­so­ni­fi­cada. Li deien l'engi­nyer de l'àrea, perquè havia estu­diat quan ningú no ho feia en aquell ranci fut­bol de la dic­ta­dura. Venia de família repu­bli­cana exi­li­ada a l'Argen­tina, va néixer per acci­dent a Sarandí i l'Ath­le­tic no el con­si­de­rava dels seus. Tan res­tric­tius eren ales­ho­res els biscaïns! A l'Atlético duia el 9, les mit­ge­tes cai­gu­des, sense pro­tecció a les tíbies, ele­gant, tres cops pit­xitxi. Fes­te­java els gols aliè als esca­ra­falls. Amb britànica flegma, només alçava el braç per asse­nya­lar el com­pany que li havia fet la pas­sada, ator­gant-li el mèrit, indi­cant al públic a qui cor­res­po­nia l'aplau­di­ment per la jugada. Gárate era un gent­le­man del fut­bol, juga­dor d'equip, exqui­sit de for­mes, estil i edu­cació. Encara avui des­perta admi­ració reve­ren­cial entre els segui­dors del Man­za­na­res.

Pura coherència entre la per­sona i el col·lec­tiu, el caràcter i la manera d'enten­dre el fut­bol i la vida, l'un i el tot, la manera de gau­dir del gol amb els com­panys i la gra­de­ria. Ben divers és el goig que agafa en fred qui tanca in extre­mis un resul­tat emo­ci­o­nant. Dife­rent resulta qui estrena la gole­jada de qui la tanca. Els que arri­ben, com dis­sabte, con­tra ossos tipus Hèrcu­les dis­po­sats a posar-te ben cara la con­se­cució del tri­omf per tenir acu­rada pro­fes­si­o­na­li­tat. I sobre­tot, antitètica és avui la cele­bració, indi­vi­dual i col·lec­tiva, sigui qui sigui el pro­ta­go­nista, dels gols mar­cats pel Real Madrid a poc que s'hi fixin. Si ho obser­veu, us donarà per escriure un lli­bre del que passa a cada casa, de les seves rela­ci­ons i ten­si­ons. Tot queda reduït a una abraçada, a l'expressió que comu­nica un món de diferència i distància entre l'èxit i l'abisme. Men­tre en la banda blau­grana el moment cul­mi­nant del fut­bol sem­bla pinya cas­te­llera, a l'altra, l'arri­bada de la pilota a la xarxa s'obté per mèrits indi­vi­du­als que només com­par­tei­xen pocs amics de l'afor­tu­nat, com si allò fos l'exèrcit de Pancho Villa. El dia i la nit entre ser un equip i aple­gar estra­nya suma de talents. Entre el cel i la con­tumàcia en el fracàs.