Pujol i la independència

L'arti­cle edi­to­rial sig­nat per Jordi Pujol, en el but­lletí del Cen­tre d'Estu­dis Jordi Pujol (cor­res­po­nent al 25 de gener del 2011) és el tret de sor­tida del recte camí cap a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Un dels grans pro­ble­mes de l'inde­pen­den­tisme polític, fins ara, ha estat la forma de vida (política) dese­qui­li­brada dels seus diri­gents, que ha desa­cre­di­tat l'ide­ari inde­pen­den­tista o l'ha abo­cat a la para­doxa de la relació inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal entre elec­tors i repre­sen­tants elec­tes. Un altre gran pro­blema de l'inde­pen­den­tisme ha estat, en les dues últi­mes dècades, la sen­sació de fri­quisme –gene­rada pels inde­pen­den­tis­tes matei­xos– que una majo­ria d'arri­bis­tes, allu­nyats de la soli­desa intel·lec­tual dels inde­pen­den­tis­tes d'abans dels anys noranta, s'han dedi­cat a mal­ven­dre's l'herència.

Ara, el mateix Pujol –al qual es pot retreure que hagi fet pas­sar Cata­lu­nya per les for­ques cau­di­nes de l'auto­no­misme i de l'espa­nyo­li­tat des de finals dels setanta fins ara fa qua­tre dies– acaba d'asse­nya­lar la via inde­pen­den­tista a l'horitzó (en l'únic horitzó pos­si­ble). El comen­tari edi­to­rial de Pujol té més valor simbòlic que tots els fets i totes les parau­les de tots els líders pas­sats, pre­sents i futurs, de tots els par­tits i colles d'amics inde­pen­den­tis­tes que es fan i es des­fan. És curiós, però abans es donava per fet que de jove s'ha de ser revo­lu­ci­o­nari perquè, de gran, ja s'és con­ser­va­dor. Amb l'inde­pen­den­tisme passa a l'inrevés. Hi ha moltíssims casos d'auto­no­mis­tes (o fede­ra­lis­tes, si és que n'hi ha algun) que de grans es tor­nen inde­pen­den­tis­tes. Pujol també. L'inde­pen­den­tisme ha arri­bat a Pujol als vui­tanta anys. No hau­ria de pas­sar per alt a ningú. Pujol no tenia cap neces­si­tat de revi­sar la seva tra­jectòria, però ho acaba de fer. I ha donat el tret de sor­tida a un futur que fa temps intuïem molts inde­pen­den­tis­tes: la inde­pendència no arri­barà sota el guiatge dels par­tits inde­pen­den­tis­tes clàssics. L'uni­vers simbòlic dels cata­lans ja està tallat pel patró inde­pen­den­tista, i el patri­moni inde­pen­den­tista és de tot­hom. Con­cre­tar-ho pas­sarà qual­se­vol dia impen­sat, igual que una fusió de cai­xes o que una con­versió de caixa a banc. Sense que el món s'ensorri.