Botó i xurro

Polígraf infa­ti­ga­ble i lec­tor con­tumaç tenen en comú no fer ois ideològics davant cap mitjà que per­meti, a aquell, de pro­jec­tar-s'hi, i a aquest, d'empas­sar-se'l. D'on el fet que, en dos dies de diferència, el 25 i el 27 del prop­pas­sat gener, fos pos­si­ble tro­bar en les pàgines, res­pec­ti­va­ment, d'aquest diari i del nou­vin­gut Ara, sen­gles arti­cles d'opinió sig­nats per Fer­ran Sáez Mateu.

Tots dos sobre qüesti­ons apa­rent­ment tan allu­nya­des com són, en prin­cipi, el delit inde­pen­den­tista a casa nos­tra i les actu­als con­vul­si­ons al Nord d'Àfrica. Però alhora també tots dos per­fec­ta­ment rela­ci­o­na­bles d'acord amb la lec­tura indes­tri­a­ble i con­junta que aquí se'n pro­posa.

La qual no és altra que la que bé podríem com­pri­mir, joco­sa­ment, en el títol de la pre­sent columna. A par­tir d'aque­lla famosa dita, fruit mig del pen­sa­ment màgic, mig del més can­dorós wish­ful-thinking, segons la qual basta prémer el botó perquè surti el xurro. És a dir, tal i com molts s'ima­gi­nen que ani­ria (o que hau­ria d'anar) això de la història: com un res­sort fàcil­ment mani­pu­la­ble a volun­tat. En la mateixa línia de sim­pli­fi­cació epis­te­mològica i ope­ra­tiva que la denun­ci­ada –ja en un regis­tre expres­siu més ele­vat– pel deus ex mac­hina invo­cat per la tra­dició escolàstica o pel meca­ni­cisme igual­ment invo­cat i blas­mat per la mar­xista.

I no. Allò que ens fa avi­nent, de manera opor­tuna, Sáez Mateu és que la inde­pendència no és (ni serà) abas­ta­ble aquí d'un dia per l'altre. Per la mateixa raó que rere la cai­guda del mur de Berlín hi havia hagut un procés molt com­plex. Prou més com­plex que el que de moment s'intu­eix rere les recents pro­tes­tes gene­ra­lit­za­des en àmplies zones del món islàmic.

La reflexió de Sáez Mateu ve així a pre­ve­nir-nos con­tra l'infan­ti­lisme –per ruque­ria o per man­dra men­tal– de la paru­sia. De la creença en l'adve­ni­ment mira­culós tot d'una d'una soci­e­tat millor. En la qual, així sense més, ningú esqui­larà ja els cata­la­nets i on els morets s'ompli­ran la panxa cada dia.