Allò que diu el cor

El PP ha reco­llit herències diver­ses. Una li va arri­bar de la UCD, aque­lla coa­lició de la dreta cen­trista que fou inven­tada per pas­sar, llis­cant com el sabó, de les ins­ti­tu­ci­ons fran­quis­tes a les democràtiques. El cafè autonòmic per a tot­hom va ser un invent que es va ges­tar en els des­pat­xos de la UCD, per bé que no s'hau­ria pogut dur a la pràctica sense la con­for­mi­tat del PSOE. De manera que, per herència rebuda i accep­tada, el PP no pot refu­sar aque­lla idea i les seves con­seqüències. Però en el PP és tant o més viu el lle­gat de l'antiga Ali­anza Popu­lar, que va veure amb molt més recel aque­lles ale­gries des­cen­tra­lit­za­do­res, per bé que després fos pre­ci­sa­ment una pre­sidència autonòmica l'últim gran esplai polític de Manuel Fraga. Ara veiem com les dues ànimes del par­tit –i cap d'elles no és cata­la­nista, que consti– diver­gei­xen sobre el model d'estat i sobre el futur de les auto­no­mies. La posició ofi­cial del par­tit i del seu pre­si­dent, Mari­ano Rajoy, és mode­rada. Pot­ser cal fer-hi refor­mes i uni­fi­car fun­ci­ons, però no es pot posar en qüestió el dis­seny autonòmic sen­cer. De dins mateix del PP, però, sor­geix la veu contrària. Pode­rosa, fins i tot més que l'altra. La veu del líder veri­ta­ble, del més admi­rat: José María Aznar, l'home que va refu­sar per escrit la Cons­ti­tució del 78, l'home que mai no va ser de la UCD. Encara ho deia dilluns a Madrid: “S'ha de fer una pro­funda reforma del model d'estat per liqui­dar d'una vegada la festa autonòmica. El nos­tre futur com a nació depèn d'això”. Aznar insis­tia en el que va dir a Lleó dies enrere. És el que creu una bona part de la militància i dels segui­dors del PP, és el que veiem escrit cada dia a la premsa fidel i el que es diu, amb més con­tundència encara, a les tertúlies afins. Men­tre Aznar pro­nun­ci­ava aquells ana­te­mes, María Dolo­res de Cos­pe­dal, número dos del par­tit, asse­guda al seu cos­tat, som­reia. El PP, doncs, vol i dol. S'acos­ten elec­ci­ons autonòmiques i ofi­ci­al­ment ha de man­te­nir les for­mes. Hi ha una prudència que s'ha de con­ser­var, però tot sovint el cor es des­boca.