Les paraules d'un poeta

Men­tre espero que es publi­qui la tra­ducció de Solar, l'última novel·la de Ian McEwan, apro­fito per lle­gir Dis­sabte, publi­cada el 2005, després d'Expi­ació i abans de La platja de Che­sil.

Dis­sabte trans­corre a Lon­dres el 15 de febrer de 2003, el dia de la mani­fes­tació con­tra la invasió de l'Iraq que va aple­gar cen­te­nars de milers de per­so­nes a Hyde Park. El pro­ta­go­nista és un neu­ro­ci­rurgià de qua­ranta-set anys que no té cap crisi labo­ral ni de pare­lla, al con­trari: se sent rao­na­ble­ment feliç. Si hem lle­git altres novel·les de McEwan ja sabem que la feli­ci­tat és tan sols el pròleg del dolor, de manera que no ens estra­nyem quan un malalt men­tal irromp a la mansió del doc­tor i amenaça la seva família amb un gani­vet.

Ian McEwan té, entre altres vir­tuts, la de la cons­trucció d'esce­nes, on sap con­gre­gar una ver­sem­blança que és fruit de la labo­ri­o­si­tat. A Dis­sabte es mos­tra minu­ci­o­sa­ment capaç d'intro­duir el lec­tor en un par­tit d'esquaix, en un con­cert de blues o en una ope­ració quirúrgica. Però amb la labo­ri­o­si­tat no n'hi ha prou. El que té de memo­ra­ble l'escena del malalt men­tal és que aplega tots els fils que han anat sor­gint al llarg de la novel·la: la relació entre pares i fills, la legi­ti­mi­tat de la violència, el poder de la lite­ra­tura, les excu­ses de la cru­el­tat, la vella lluita entre les ciències i les lle­tres.

L'espe­ci­a­li­tat de McEwan (Alders­hot, Angla­terra, 1948) és el diàleg entre la innocència i la per­versió. Si Expi­ació és una novel·la ter­ri­ble sobre la mal­dat fra­ter­nal, i La platja de Che­sil ens mos­tra fins a quin punt la ingenuïtat pot ser mal­sana, Dis­sabte se cen­tra en la res­pon­sa­bi­li­tat dels pri­vi­le­gi­ats. Final­ment, però, el que s'imposa a par­tir de l'escena del malalt men­tal és la força de la poe­sia, repre­sen­tada pel poema Dover Beach, de Matt­hew Arnold: el que no pot acon­se­guir la infor­mació, ni el sacri­fici, ni la fe, ni la des­es­pe­ració, ho acon­se­guei­xen les parau­les d'un poeta del segle dinou. El poema és l'únic que calma l'ata­cant, és l'argu­ment que neces­sita el neu­ro­ci­rurgià, i final­ment és el sal­con­duit que faci­li­tarà la vida del delinqüent. De les novel·les i nar­ra­ci­ons que he lle­git de Ian McEwan –capaç de dei­xar-nos cla­vats a la butaca de pur hor­ror–, Dis­sabte és la més clara i recon­for­tant.