Ruïna de país

Les males notícies sem­pre tenen més ressò que les bones. N'hi ha prou que algú insinuï que la Gene­ra­li­tat no en té ni per pagar les nòmines perquè comen­cem a apre­ciar la mag­ni­tud de l'ensul­si­ada, més enllà d'uns des­men­ti­ments que ja ens sem­blen de com­promís. El més pro­ba­ble és que sí n'hi hagi per pagar les nòmines d'aquest mes, i amb una mar­tin­gala o altra, dels pròxims mesos; però el que és segur és que d'aquesta manera no es pot seguir. Ronald Rea­gan va dir, en el seu dis­curs d'inves­ti­dura el 1981: “Com a indi­vi­dus podem, mit­jançant el crèdit, viure més enllà de les nos­tres pos­si­bi­li­tats, però només durant un temps limi­tat. Per què hauríem de pen­sar que col·lec­ti­va­ment, com a nació, no estem sub­jec­tes a la mateixa limi­tació? Hem d'actuar avui per pre­ser­var el demà”. Algú s'hau­ria de deci­dir a par­lar-nos d'aquesta manera, perquè ben aviat no podrem tre­ba­llar (ni els pocs que volen) ni ens podran man­te­nir (perquè d'on no n'hi ha no en pot rajar), i hem de gua­rir de certs deli­ris de gran­desa social. Rea­gan va dir també: “No és casu­a­li­tat que els nos­tres pro­ble­mes actu­als siguin paral·lels i pro­por­ci­o­nals a la inter­venció i la intrusió en les nos­tres vides que es deri­ven de l'inne­ces­sari i exces­siu crei­xe­ment de l'Estat”. Vam dei­xar de des­con­fiar en l'Estat, que va mul­ti­pli­car les admi­nis­tra­ci­ons i ens va enre­dar a creure que es faria càrrec de tot, i ara resulta que no el podem pagar. Vam dei­xar de pro­duir i de comer­ciar, i ens van dir que prou ens dedi­caríem al dis­seny i a l'eco­no­mia del conei­xe­ment; però es veu que per això no ser­vim. Vam tirar de la rifeta euro­pea, i ara ens obli­guen a fer els deu­res comp­ta­bles que vam negli­gir. Hau­rem de tor­nar a començar de zero, i apren­dre un ofici, que deia l'àvia.