Neoleninistes i democràcia

La revolta que pro­ta­go­nit­zen aquests dies els ciu­ta­dans egip­cis és reve­la­dora en molts aspec­tes. Per començar, que les xar­xes soci­als són una bona eina per llui­tar con­tra l'opressió tota­litària. Com en altres oca­si­ons, com ara a Tunísia ben recent­ment, però també a la Xina, per con­tra del que diuen nota­bles espe­ci­a­lis­tes en la soci­e­tat de la infor­mació, l'ús de les xar­xes soci­als s'ha con­ver­tit en l'ins­tru­ment més eficaç de mobi­lit­zació. Inter­net ser­veix la democràcia, però la democràcia no es pot rei­vin­di­car a la carta. El que vull dir és que em sem­bla d'un cinisme còsmic voler fer creure que a la gran majo­ria dels xine­sos no els importa la democràcia (que els ho expli­quin als mal­trac­tats mani­fes­tants de la plaça Tia­nan­men, que el 3 de juny de 1989 fins i tot van fun­dar-hi la Uni­ver­si­tat de la Democràcia), i, en canvi, espla­iar-se amb tota mena d'argu­ments sobre l'anhel demo­cra­tit­za­dor dels mani­fes­tants de la plaça Tah­rir del Caire. Tia­nan­men i Tah­rir han estat esce­na­ris de la mateixa rei­vin­di­cació democràtica que, en cap cas, pot ser con­si­de­rada un diver­ti­mento per a intel·lec­tu­als occi­den­tals. Com escri­via en el seu bloc el cor­res­pon­sal de TV3 a Jeru­sa­lem, Albert Elfa, en expli­car les sen­sa­ci­ons vis­cu­des a la plaça Tah­rir, els règims tota­li­ta­ris “fabri­quen clixés, estig­mes, per enfron­tar la població, per sepa­rar-la”. Però em fa l'efecte que els intel·lec­tu­als domi­nats per l'ide­o­lo­gisme (que són més del que cal­dria) també fabri­quen uns clixés per jus­ti­fi­car l'injus­ti­fi­ca­ble i fer-nos creure que els règims democràtics són tan defec­tu­o­sos com les dic­ta­du­res. A diferència dels inter­nau­tes cata­lans, la majo­ria dels inter­nau­tes xine­sos nave­guen en banda ampla, però la infor­mació que poden tro­bar és irre­lle­vant en ter­mes polítics democràtics.

De les mani­fes­ta­ci­ons a les pla­ces Tia­nan­men i Tah­rir, l'impor­tant a rete­nir és, d'entrada, l'espon­taneïtat del movi­ment que clama per la lli­ber­tat, és el que trenca tots aquests clixés inter­pre­ta­tius neo­le­ni­nis­tes. El rela­ti­visme democràtic és una nova forma de tota­li­ta­risme. La cor­rupció de la democràcia és pit­jor encara que tenir consciència que se'ns priva de prac­ti­car-la. És per això que em sem­bla inver­sem­blant pre­di­car la importància de la democràcia a inter­net i al mateix temps menys­te­nir el valor de la democràcia política, aque­lla que per­met acce­dir al poder i donar veu al poble. Si els prin­ci­pis d'igual­tat i fra­ter­ni­tat són impres­cin­di­bles per asso­lir la democràcia, és impos­si­ble exer­cir-la de veri­tat sense la lli­ber­tat. En un lli­bre publi­cat l'any 1975, Josep Pallach argu­men­tava que un règim “és democràtic si ins­ti­tu­ci­o­na­litza opor­tu­ni­tats regu­lars per a una com­petència pacífica entre els diver­sos parers polítics, per­me­tent-los d'arri­bar al govern. Aques­tes opor­tu­ni­tats han d'ésser ofer­tes lle­ial­ment a tots els sec­tors de la població. La lle­ial­tat de la com­pe­tició exi­geix l'existència d'un con­junt de lli­ber­tats fona­men­tals, bàsiques, que els tota­li­ta­ris ano­me­nen des­de­nyo­sa­ment lli­ber­tats for­mals i que són ben lluny d'ésser-ho. [...] Segons els trac­ta­dis­tes de dret polític, si aques­tes lli­ber­tats man­quen, no es pot par­lar de règim democràtic: això, tan sen­zill, és el que s'ha vol­gut des­conèixer apli­cant adjec­tius a la democràcia” (La democràcia, per fer què?). Em sem­bla una bona síntesi del que ha de ser un sis­tema democràtic. És clar que la democràcia ha de com­por­tar altres coses, com ara la garan­tia d'equi­tat social. Però menys­prear la democràcia per les insu­ficiències soci­als que es puguin obser­var en un país o en un altre és, sen­zi­lla­ment, una per­versió. Unes pàgines més enda­vant del lli­bre que acabo de citar, Pallach recor­dava la cèlebre polèmica entre Rosa Luxem­burg i Lenin sobre la lli­ber­tat per reforçar la idea que sense democràcia no hi ha alli­be­ra­ment. Cer­ta­ment, la teòrica mar­xista ale­ma­nya rebut­java el menys­preu del rus bol­xe­vic per la democràcia en recor­dar-li que “la lli­ber­tat és sem­pre la lli­ber­tat dels qui estan con­tra el govern”. Podrien apli­car-ho als neo­le­ni­nis­tes nos­trats, oi?

La democràcia al nord d'Àfrica i al golf Pèrsic és ine­xis­tent. Només Israel, tot i els dèficits que de vega­des té, és una democràcia homo­lo­ga­ble. Els cul­pa­bles són els diri­gents dels diver­sos règims sor­gits de la des­co­lo­nit­zació, que no garan­tei­xen la lli­ber­tat dels ciu­ta­dans. No són, és cert, els únics cul­pa­bles de la situ­ació. Els defec­tes de la des­co­lo­nit­zació i, més recent­ment, els efec­tes de la guerra freda, que va aju­dar a con­so­li­dar règims tan poc democràtics com ara el dels Pah­lawi a l'Iran o el del pana­ra­bista Nas­ser a Egipte, no es poden igno­rar. La hipo­cre­sia occi­den­tal és cone­guda. I com a mos­tra un exem­ple des­ve­lat per Wiki­le­aks i que revela l'acti­tud mani­quea del govern soci­a­lista espa­nyol res­pecte a garan­tir la democràcia al Magrib. L'any 2008 el minis­tre Mora­ti­nos i com­pa­nyia van deci­dir donar suport al mili­tar col­pista que va der­ro­car Sidi Ould Chekh Abda­llahi, el pre­si­dent mau­rità ele­git l'abril del 2007 en unes elec­ci­ons que els obser­va­dors inter­na­ci­o­nals havien qua­li­fi­cat de modèliques. La democràcia només va durar setze mesos i va ser sacri­fi­cada per interes­sos difícils de con­fes­sar. Segons es desprèn de la docu­men­tació apor­tada per Wiki­le­aks, el govern espa­nyol (i també el francès) van pre­fe­rir apos­tar per una hipotètica segu­re­tat (jus­ti­fi­cada per la necessària lluita anti­ter­ro­rista) en con­tra de la democràcia mau­ri­tana. Ja veuen què passa quan hom es decanta pel rela­ti­visme. El cas de Mau­ritània i la gal­dosa jus­ti­fi­cació de per què es dóna suport a un col­pista, és simètrica a l'acti­tud dels intel·lec­tu­als neo­le­ni­nis­tes en relació amb la Xina i la democràcia.