Neoleninistes i democràcia
La revolta que protagonitzen aquests dies els ciutadans egipcis és reveladora en molts aspectes. Per començar, que les xarxes socials són una bona eina per lluitar contra l'opressió totalitària. Com en altres ocasions, com ara a Tunísia ben recentment, però també a la Xina, per contra del que diuen notables especialistes en la societat de la informació, l'ús de les xarxes socials s'ha convertit en l'instrument més eficaç de mobilització. Internet serveix la democràcia, però la democràcia no es pot reivindicar a la carta. El que vull dir és que em sembla d'un cinisme còsmic voler fer creure que a la gran majoria dels xinesos no els importa la democràcia (que els ho expliquin als maltractats manifestants de la plaça Tiananmen, que el 3 de juny de 1989 fins i tot van fundar-hi la Universitat de la Democràcia), i, en canvi, esplaiar-se amb tota mena d'arguments sobre l'anhel democratitzador dels manifestants de la plaça Tahrir del Caire. Tiananmen i Tahrir han estat escenaris de la mateixa reivindicació democràtica que, en cap cas, pot ser considerada un divertimento per a intel·lectuals occidentals. Com escrivia en el seu bloc el corresponsal de TV3 a Jerusalem, Albert Elfa, en explicar les sensacions viscudes a la plaça Tahrir, els règims totalitaris “fabriquen clixés, estigmes, per enfrontar la població, per separar-la”. Però em fa l'efecte que els intel·lectuals dominats per l'ideologisme (que són més del que caldria) també fabriquen uns clixés per justificar l'injustificable i fer-nos creure que els règims democràtics són tan defectuosos com les dictadures. A diferència dels internautes catalans, la majoria dels internautes xinesos naveguen en banda ampla, però la informació que poden trobar és irrellevant en termes polítics democràtics.
De les manifestacions a les places Tiananmen i Tahrir, l'important a retenir és, d'entrada, l'espontaneïtat del moviment que clama per la llibertat, és el que trenca tots aquests clixés interpretatius neoleninistes. El relativisme democràtic és una nova forma de totalitarisme. La corrupció de la democràcia és pitjor encara que tenir consciència que se'ns priva de practicar-la. És per això que em sembla inversemblant predicar la importància de la democràcia a internet i al mateix temps menystenir el valor de la democràcia política, aquella que permet accedir al poder i donar veu al poble. Si els principis d'igualtat i fraternitat són imprescindibles per assolir la democràcia, és impossible exercir-la de veritat sense la llibertat. En un llibre publicat l'any 1975, Josep Pallach argumentava que un règim “és democràtic si institucionalitza oportunitats regulars per a una competència pacífica entre els diversos parers polítics, permetent-los d'arribar al govern. Aquestes oportunitats han d'ésser ofertes lleialment a tots els sectors de la població. La lleialtat de la competició exigeix l'existència d'un conjunt de llibertats fonamentals, bàsiques, que els totalitaris anomenen desdenyosament llibertats formals i que són ben lluny d'ésser-ho. [...] Segons els tractadistes de dret polític, si aquestes llibertats manquen, no es pot parlar de règim democràtic: això, tan senzill, és el que s'ha volgut desconèixer aplicant adjectius a la democràcia” (La democràcia, per fer què?). Em sembla una bona síntesi del que ha de ser un sistema democràtic. És clar que la democràcia ha de comportar altres coses, com ara la garantia d'equitat social. Però menysprear la democràcia per les insuficiències socials que es puguin observar en un país o en un altre és, senzillament, una perversió. Unes pàgines més endavant del llibre que acabo de citar, Pallach recordava la cèlebre polèmica entre Rosa Luxemburg i Lenin sobre la llibertat per reforçar la idea que sense democràcia no hi ha alliberament. Certament, la teòrica marxista alemanya rebutjava el menyspreu del rus bolxevic per la democràcia en recordar-li que “la llibertat és sempre la llibertat dels qui estan contra el govern”. Podrien aplicar-ho als neoleninistes nostrats, oi?
La democràcia al nord d'Àfrica i al golf Pèrsic és inexistent. Només Israel, tot i els dèficits que de vegades té, és una democràcia homologable. Els culpables són els dirigents dels diversos règims sorgits de la descolonització, que no garanteixen la llibertat dels ciutadans. No són, és cert, els únics culpables de la situació. Els defectes de la descolonització i, més recentment, els efectes de la guerra freda, que va ajudar a consolidar règims tan poc democràtics com ara el dels Pahlawi a l'Iran o el del panarabista Nasser a Egipte, no es poden ignorar. La hipocresia occidental és coneguda. I com a mostra un exemple desvelat per Wikileaks i que revela l'actitud maniquea del govern socialista espanyol respecte a garantir la democràcia al Magrib. L'any 2008 el ministre Moratinos i companyia van decidir donar suport al militar colpista que va derrocar Sidi Ould Chekh Abdallahi, el president maurità elegit l'abril del 2007 en unes eleccions que els observadors internacionals havien qualificat de modèliques. La democràcia només va durar setze mesos i va ser sacrificada per interessos difícils de confessar. Segons es desprèn de la documentació aportada per Wikileaks, el govern espanyol (i també el francès) van preferir apostar per una hipotètica seguretat (justificada per la necessària lluita antiterrorista) en contra de la democràcia mauritana. Ja veuen què passa quan hom es decanta pel relativisme. El cas de Mauritània i la galdosa justificació de per què es dóna suport a un colpista, és simètrica a l'actitud dels intel·lectuals neoleninistes en relació amb la Xina i la democràcia.
