Quadrant el cercle

Després de força temps de pràcti­ques bancàries absur­des, les finan­ces mun­di­als han fet figa i els governs d'arreu s'esfor­cen a apun­ta­lar-les amb un cost crei­xent. En el nos­tre país hem d'afe­gir, al mal­son uni­ver­sal, l'extra­or­dinària fas­ci­nació pel món immo­bi­li­ari, que fins fa poc va exci­tar d'allò més els bancs i les cai­xes. A la moro­si­tat bancària fruit de la recessió mun­dial, a casa nos­tra hi afe­gim la deri­vada de la passió cons­truc­tora, major­ment impul­sada pels pro­mo­tors que ara no poden retor­nar els crèdits que tan ale­gre­ment els van ser con­ce­dits. Els gover­nants, però, seguei­xen la recepta gai­rebé uni­ver­sal de des­ti­nar els recur­sos escas­sos a garan­tir l'esta­bi­li­tat de les ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res, que sem­blen dis­po­sa­des a reben­tar el mer­cat immo­bi­li­ari, venent a baix preu els actius que s'acu­mu­len pels impa­ga­ments. En el marc d'aquest món de bojos, sug­ge­reixo una manera dife­rent d'enfo­car el pro­blema. Si els nos­tres poders públics, en lloc de tapar el forat finan­cer, inver­tis­sin com­prant –per fi a bon preu– el sòl urba­nit­za­ble i els immo­bles que els pro­mo­tors i els bancs han emma­gat­ze­mat, con­vençuts que els habi­tat­ges puja­rien de preu per sem­pre més, aquesta inversió extra­or­dinària podria ser­vir per rebai­xar la temuda moro­si­tat, aug­men­tant la con­fiança en la recu­pe­ració econòmica. A part que sem­pre és millor inver­tir que sub­ven­ci­o­nar, la segona con­seqüència de tot ple­gat seria que ben aviat l'admi­nis­tració podria desen­vo­lu­par d'una vegada una potent i mai vista política pública d'habi­tatge pro­te­git de llo­guer, que, a més de donar així la volta a una soci­e­tat cul­tu­ral­ment hipo­te­cada, per­me­tria també res­sus­ci­tar el sec­tor de la cons­trucció que ara mateix és mort. Recu­pe­rant un cert ritme, ni que sigui lent, tots ple­gats podríem anar retor­nant a una nor­ma­li­tat sense exces­sos, que és el que més ens convé.