Músculs

M'aixeco a un quart de set. Faig esti­ra­ments per desen­tu­mir els músculs. M'afaito i em dutxo. Com que m'ensa­bono amb aigua calenta però m'esban­deixo amb aigua freda, surto de la dutxa acce­le­rat i des­pert. El ves­pre abans ja he dei­xat la roba pre­pa­rada. Esmorzo un bol de cere­als amb pan­ses, una tor­rada amb man­tega de caca­uet i mel­me­lada, tres gots llargs de suc de taronja i una tassa de cafè sense sucre. Em rento les dents. Si estem per sobre dels cinc graus sota zero, agafo la bici­cleta; si fa més fred, vaig a peu. La meva ofi­cina és al vuitè pis i pujo les esca­les de dos en dos. Començo el dia ple d'ener­gia, eufòric, tot està per fer i tot és pos­si­ble.

Tinc una llista de les coses que he de fer. Així no em plan­tejo si em ve de gust fer una cosa o una altra. Con­sulto l'e-mail, lle­geixo els dia­ris. Començo a tre­ba­llar. Aviat m'adono que no ho podré fer tot. No t'ata­ba­lis. Mira d'aca­bar pri­mer el que has començat. Bada­llo. Deixa'm mirar només aquell vídeo de la serp que es menja una cabra. A You­tube hi ha tota mena d'històries: una cobra que vol mos­se­gar un conill però no se'n surt, una pitó que s'ha crus­pit un porc sen­glar, una ana­conda que esca­nya un vedell. Tot costa tant. La feina no s'acaba mai. L'ordi­na­dor ha mes­clat defi­ni­ti­va­ment la feina, l'oci i la vida per­so­nal: és la sub­sumpció real del tre­ball al capi­tal, com va pre­dir Marx. Tinc son. Què feies ara fa un mes? Vam anar a sopar a casa en Josh i la Jen. Ell és un jueu de classe tre­ba­lla­dora de Que­ens i ella, una jueva de classe alta de Man­hat­tan. Es veu que els jueus d'ori­gen ale­many es dedi­ca­ven a les finan­ces i els d'ori­gen polonès o rus tre­ba­lla­ven a les fàbri­ques. Per sopar vam beure un Groth de Napa Valley extra­or­di­nari. I ara fa un any? Guardo les agen­des dels últims quinze anys per veure les oscil·laci­ons del temps i la distància entre els desit­jos i la rea­li­tat. Pas­sen les hores i els músculs s'aflui­xen. Tam­poc no can­viaràs el món. Igual­ment tots vivim encap­su­lats. La Lady Gaga sí que és increïble: és la tensió mus­cu­lar per­ma­nent.

Al ves­pre el sen­ti­ment de ruïna ho ha des­fet tot. De tot ple­gat no en que­darà res. Vaig a dor­mir acla­pa­rat. Sort que entre set­mana no bec.