El forat negre de la desproporció

L'Arse­nal havia dit que la tem­po­rada pas­sada havia res­pec­tat massa el Barça. Ahir pot­ser va ser el Barça el que va res­pec­tar massa l'Arse­nal. El tenia a punt de liqui­dació i el va dei­xar aixe­car-se. Havia sotmès l'equip de Wen­ger, inde­pen­dent­ment de si va ser més o menys irres­pectuós, per un camí dife­rent del de la tem­po­rada pas­sada. Però no va saber ser cruel en la mateixa pro­porció del seu domini i va aca­bar pre­mi­ant l'últim intent d'insolència de l'Arse­nal. El par­tit va ser molt dife­rent, però es va repe­tir la mateixa història de l'any pas­sat a l'Emi­ra­tes.

El Barça sem­pre rep càstigs des­pro­por­ci­o­nats. Li ha pas­sat tota la vida, fins i tot en aquesta època en què la visió posi­tiva de la vida blau­grana té molt de fona­ment. Ho porta en el seu codi genètic, tot i que en els últims temps no sigui un signe d'iden­ti­tat com era abans sinó un gen que es mani­festa pun­tu­al­ment. Va ser més bon equip que l'Arse­nal, va tenir molt més la pilota, va tenir més oca­si­ons, tenia el par­tit encar­ri­lat i dins un cert con­trol i el va aca­bar per­dent. Va fer poques con­ces­si­ons però les va pagar molt cares, l'àrbi­tre i els lini­ers es van con­ver­tir en els millors ali­ats de la defensa de l'Arse­nal amb un gol mal anul·lat i uns quants fores de joc mal asse­nya­lats, va per­dre Piqué per al par­tit de tor­nada per una tar­geta groga i en canvi Song no va veure la segona tar­geta groga ni la ter­cera ni la quarta... i haurà de pair una der­rota difícil d'expli­car per com s'havia desen­vo­lu­pat el par­tit fins als últims minuts. Ara haurà de remun­tar al Camp Nou una eli­mi­natòria que havia sabut inter­pre­tar de manera cor­recta en el plan­te­ja­ment del pri­mer par­tit però que va entrar en aquest forat negre que és la des­pro­porció entre la pro­duc­ti­vi­tat de fut­bol i d'oca­si­ons i les con­seqüències que té en el mar­ca­dor.

El Barça va saber inter­pre­tar la manera cor­recta d'apro­piar-se del par­tit i de por­tar-lo al seu ter­reny, però tot es va cap­gi­rar quan era arri­bada l'hora de dic­tar la sentència. El par­tit estava a punt de cara­mel perquè els blau­grana aug­men­tes­sin l'avan­tatge al con­tra­a­tac o apro­fi­tant els espais que la defensa de l'equip anglès dei­xava rere seu i va ser l'Arse­nal el que va des­ple­gar dues juga­des ràpides i direc­tes i va cap­gi­rar el resul­tat. El món al revés. Era el Barça l'equip que arri­bava a l'Emi­ra­tes havent tro­bat l'equi­li­bri entre el seu fut­bol devas­ta­dor i uns resul­tats pro­por­ci­o­nals. Joc i gols ana­ven d'acord. I era l'Arse­nal l'equip càndid, atrac­tiu amb la pilota però que, a pesar que el seu escut és un canó, solia con­ver­tir-se en una esco­peta de fira en les cites més exi­gents. Ahir, en canvi, amb ben poc en va tenir prou. El Barça no el va tom­bar a la lona i amb dos cops direc­tes es va endur el par­tit. No, es va endur el resul­tat. El par­tit, com quasi sem­pre, se l'havia endut el Barça.

El Barça va fer un par­tit més com­plet, més equi­li­brat que el de la tem­po­rada pas­sada a l'Emi­ra­tes. No es va repe­tir l'exhi­bició de la pri­mera mitja hora, però tam­poc la dava­llada de la segona part. El Barça, lide­rat per un Ser­gio Bus­quets impe­rial, va con­tro­lar el par­tit i amb una opor­tuna ocasió de gol de Messi va fer bai­xar els fums que l'Arse­nal havia aga­fat durant els pri­mer minuts de la pri­mera part. Tots dos equips es van des­a­fiar per veure qui tin­dria més la pilota. Va començar manant el Barça, l'Arse­nal es va enva­len­tir i va tenir una estona el domini, però una ocasió de Messi en el minut 14 que no va ser gol de mira­cle sí que va tenir un efecte dis­su­a­siu, inti­mi­da­dor, per a l'Arse­nal. El Barça va fer un pas enda­vant, Bus­quets va fal­car l'equip posi­ci­o­nal­ment i el par­tit va entrar en la sessió d'hip­nosi que crea el Barça amb el movi­ment de la pilota. Guar­di­ola va inter­pre­tar bé qui­nes eren les neces­si­tats. La pri­o­ri­tat no era obrir molt el camp, sinó apro­fi­tar els espais que hi havia rere la defensa avançada del rival. Con­tra el equips que es tan­quen molt enrere, la recepta es jugar molt oberts. Con­tra les defen­ses avançades, crear com­bi­na­ci­ons per apro­fi­tar les des­mar­ca­des en tot el front d'atac. Villa va aban­do­nar la banda esquerra, que va que­dar sen­cera per a Alves. I entre Villa i Messi i la mobi­li­tat de Pedro, els mit­jos van tro­bar les línies de pas­sada per tren­car la defensa. Així va arri­bar el gol de Villa, des­mar­cant-se per rebre una deli­cada pas­sada de Messi. I en van arri­bar unes quan­tes més. Però no més gols. De tota manera, al Barça no se li va esca­par mai el con­trol. I això que l'Arse­nal va fer un pas enda­vant i va apro­par-se a Valdés a la segona part. Però la sen­sació de perill, com la de domini, la capi­ta­lit­zava el Barça. Els blau­grana tenien oca­si­ons i Van Per­sie xutava molt alt o molt tova­ment. Res no feia pre­veure el desen­llaç que hi va haver, però entre equips que no es resig­nen a la seva sort sem­pre poden pas­sar coses ines­pe­ra­des. Com ahir. El Barça només gua­nya par­tits si juga bé. Però en canvi en pot per­dre jugant igual­ment bé.