Hi ha vida més enllà de les tres Maries?

Amb tot el res­pecte pel pro­fes­si­o­nal i per la cuina, em va sem­blar ver­gonyós el trac­ta­ment que els mit­jans de comu­ni­cació van donar a la mort de Santi San­ta­ma­ria. Pot­ser no sóc una per­sona prou refi­nada per apre­ciar-ho, però obrir infor­mació i estar-se dos dies exa­ge­rant els mèrits dels cui­ners i dema­nant opi­ni­ons a altres exqui­sits xefs, em va sem­blar des­pro­por­ci­o­nat. Com totes les cul­tu­res en decadència, Cata­lu­nya només es mou en tres eixos: la panxa (o gas­tro­no­mia de l'excel·lència, uti­lit­zant el ridícul argot actual on tot és excel·lent), la droga (l'abús simp­tomàtic de l'esport en forma d'un Barça que s'explota fins al paro­xisme) i el sexe, que pateix el segrest de la doble moral i del política­ment cor­recte men­tre ocupa la majo­ria dels webs del gran mitjà de comu­ni­cació actual, inter­net. La Cata­lu­nya dels grans poe­tes i pin­tors ha que­dat subs­tituïda per la cul­tura de la res­tau­ració i de l'oci. No és una queixa sinó la cons­ta­tació d'un estat de coses.

Durant els anys del con­fort i de les hipo­te­ques, tot­hom es va haver de bus­car nous al·lici­ents. La sor­tida a aques­tes inqui­e­tuds va ser òbvia: davant la for­mació pírrica dels ciu­ta­dans –per no dir ignorància–, el que podrien haver estat els eixos d'un país com el que alguns ens esperàvem, ha esde­vin­gut una car­raca inflada de vene­dors de pla­ers gàstrics i brui­xots que prac­ti­quen la catarsi pública a través d'un esport que es juga amb els peus. Difícil­ment podrem veure que els noti­ci­a­ris s'obrin amb la defunció d'un poeta insigne o amb la pre­sen­tació d'un lli­bre amb futur. Tot passa pel sedàs de les estre­lles Mic­he­lin o de les copes del club esmen­tat. Hi ha alguna cosa més que ens iden­ti­fi­qui?

Se sap que les tres Maries han estat el símbol can­vi­ant que més expres­si­ons artísti­ques ha pro­vo­cat. Des­a­pa­re­guda la religió, jubi­lada la ide­o­lo­gia i omesa la cul­tura, a nosal­tres ens que­da­ran els res­tau­rants i els esta­dis com a tem­ples del que som. Pot­ser exa­gero, però no és només una per­cepció. Des­cansi en pau.