Fronteres

“La feina ben feta no té fron­te­res”. Sona, oi? Poc després d'allò que a Cata­lu­nya en tenim prou de sig­nar els con­trac­tes en tova­llons de paper, ens va arri­bar aquesta gran frase. I és gran. Però, en què que­dem? En té o no en té, de fron­te­res, la feina ben feta? Dient-ho, una cone­guda marca de cer­vesa ens venia cos­mo­po­li­tisme anti­pro­vincià, segell d'iden­ti­tat trans­ver­sal: qua­li­tat d'un pro­ducte, inte­gri­tat dels seus vene­dors, quasi una mena de decàleg deon­tològic per a qual­se­vol aven­tura empre­sa­rial... Però un segon espot de la mateixa marca, apro­fun­dint amb èxit en el for­mat tipus lip­dup que ins­pirà la pri­mera, can­via el mis­satge de fons i amb aquesta bar­reja tan nos­tra (cata­lana, vull dir) de vic­ti­misme - cofo­isme loca­lista, des­grana la gale­ria de glòries de la terra en tots els àmbits, pro­pis o adop­tats, bar­reja o pura sang, que ens fa con­cloure que això nos­tre és galàctic: que si masies, que si can­tants, que si cui­ners... tots, de la fron­tera endins... De la men­tal, pot­ser?

No ens atu­ra­rem gaire en el fet que el pro­pi­e­tari de la marca ni es català, ni viu a Cata­lu­nya, ni sem­bla que li agradi gaire pagar impos­tos enlloc. Sem­bla for­mar part de l'“oli­gar­quia de Madrit”, aquesta que ens opri­meix, sem­bla, molt més que la d'aquí, domi­ci­li­ada o no (més aviat no) a aquesta banda de l'Ebre. Volen dir que hi ha diferències dins les oli­gar­quies? No ens atu­rem en el per­fil de l'empre­sari que hi ha rere la frase en qüestió, però com a mínim recor­dem que la feina defrau­da­dora ben feta no té fron­te­res. Ni a Por­tu­gal.

Jo crec en el valor de les fron­te­res, i en l'orgull de fer les coses bé, perquè són fona­ments que cohe­si­o­nen i fac­tors posi­tius per al bon inter­canvi d'iden­ti­tats. Per això cer­tes comu­ni­tats sem­pre sur­ten enda­vant: com­promís col·lec­tiu de seri­o­si­tat moral, coratge exem­plar i sacri­fici indi­vi­dual, sumats, arri­ben a ser molt més que la suma. Però és aquest el nos­tre cas? Per des­comp­tat, mol­tes indi­vi­du­a­li­tats heroi­ques, mal­grat totes les tra­ves del sis­tema, tiren enda­vant amb una fe insu­bor­na­ble en les seves pos­si­bi­li­tats. Gràcies que no saben que el patro­ci­na­dor de l'espot sobre la bona feina no com­pleix, que al Palau de la Música no ha can­viat res, que els polítics d'ara con­ti­nuen, com els d'abans, col·locant sense ver­go­nya fami­li­ars (boníssims en la seva àrea!) en llocs d'alta res­pon­sa­bi­li­tat que paguem tots; que els grans sin­di­cats no s'estre­nyen mai el cin­turó de les sub­ven­ci­ons; que als per­duts per a la causa de l'escó sem­pre els que­darà la dipu­tació pro­vin­cial o l'inútil i costós Senat, perquè bai­xar de nivell a tot­hom li costa. Sort que no ho saben.

Dies enrere una pel·lícula de fron­te­res endins, però ben segur que rodada amb apa­rells tec­nològics ide­ats i produïts en països on l'R+D fun­ci­ona, ha gua­nyat un munt d'esta­tu­e­tes en un cer­ta­men espa­nyol... coses de la vida. Ha estat fantàstic, molt pro­duc­tiu, que algú de fora, retro­a­li­men­tant l'odi o les ganes de dife­ren­ciar-se, s'hi fiqui: que si lobby gai, que si lobby català. És a més impen­sa­ble que algú en faci una crítica nega­tiva... pobret de qui s'hi atre­veixi. Jo no l'he vista, i no puc opi­nar. Entenc que sigui part d'un tele­notícies públic, sobre­tot si evi­tem que també ocupi un tros del prime time infor­ma­tiu el dar­rer disc d'un tal Mazoni (excu­sin la meva ignorància), però en canvi no sé què pen­sar del fet d'estar con­tents perquè uns nens col·loquen Osona al mapa. Més Mari­sol i fut­bol que mai. La feina ben feta no té fron­te­res, però no sé si sabrem sal­tar la mura­lla per arri­bar a camp obert.