La tòfona amagada

¿Segur que el temps (és a dir, el futur) sabrà valo­rar com cal allò que hem menys­va­lo­rat ara i aquí? No vol­dria aigua­lir cap festa, però em temo que el temps pot ser tan injust com un jutge cor­rupte. Jura­ria que hi ha grans novel·les inèdites o des­ca­ta­lo­ga­des que podrien haver fet història. I pin­tu­res que s'han podrit entre tras­tos vells tot i que esta­ven a l'altura d'obres que ocu­pen llocs d'honor als museus de renom. És una espe­cu­lació inde­mos­tra­ble: com que no hem tin­gut l'opor­tu­ni­tat de lle­gir la novel·la o de con­tem­plar el qua­dre en qüestió, no sabem el que ens hem per­dut.

Seria fantàstic que guanyés el millor, canta en Ser­rat. Però això no passa, o almenys no passa sem­pre. A vega­des gua­nya el que crida més, o el que se sap moure d'una deter­mi­nada manera. La meri­tocràcia sovint té les de per­dre davant del nepo­tisme, de l'ami­guisme o de la dic­ta­dura pura i dura. I pen­sar que el temps aca­barà ator­gant a cadascú els mèrits que real­ment li cor­res­po­nen pot­ser té més de fal·làcia con­so­la­dora que no pas de pronòstic fia­ble. La idea de la poste­ri­tat ens recon­forta, i tant que sí. Com també em recon­for­ta­ria la idea d'una altra vida, d'un més enllà de flors i vio­les i romaní, si acon­seguís empas­sar-me el conte.

Per des­comp­tat que hi ha obres mes­tres que s'han des­co­bert anys després de la mort dels seus autors. Però això no garan­teix que totes les per­les vegin la llum tard o d'hora. Qui sap si el temps només fa justícia excep­ci­o­nal­ment. Amb el temps, de fet, la memòria ten­deix a per­dre's, a difu­mi­nar-se. Sem­bla poc pro­ba­ble que un lli­bre que avui passa des­a­per­ce­but sigui recu­pe­rat i col·locat dins el cànon lite­rari d'aquí a vés a saber quan­tes dècades, perquè l'even­tu­a­li­tat que algú lle­geixi aquell lli­bre és cada cop més remota. Com va escriure Miquel de Palol, “el tri­omf del medi­o­cre i l'oblit del geni for­men part del qua­dre final de pos­si­bi­li­tats”.

Demano via Face­book i Twit­ter si el temps sem­pre fa justícia. “El temps no ho cura ni ho posa tot a lloc –opina la filòloga Meius Ferrés–. Són excu­ses que algú es va inven­tar perquè ens resig­nem a la nos­tra sort”. En Josep Bar­galló és més opti­mista: “De vega­des el temps. A cops una tesi doc­to­ral. Final­ment pot­ser una entrada per­duda d'una enci­clopèdia o un tweet en mala hora. Crec que tot acaba surant i que el futur sem­pre ha de ser millor”.

El poeta Joan Mar­ga­rit també està con­vençut que l'art de qua­li­tat acaba emer­gint. “Hi ha mili­ons de per­so­nes bus­cant des­es­pe­ra­da­ment dins un bosc de tòfones –em diu–. Pot­ser queda alguna tòfona ama­gada, però la gran majo­ria es tro­ben”. Això sí que és tenir fe en els caçadors de bolets.