El govern europeu

Des que es va ini­ciar ja fa gai­rebé un any la crisi del deute públic de la zona euro, cada cop s'ha fet més evi­dent que la solució final del pro­blema passa, entre altres coses, per una més gran i millor coor­di­nació de les polítiques fis­cals entre els països que com­par­tim la moneda única euro­pea. El cas extrem d'això seria la cre­ació d'un govern econòmic euro­peu que fos l'encar­re­gat de dis­se­nyar i por­tar a terme la política fis­cal a tota la zona. És a dir, deci­dir sobre els ingres­sos i les des­pe­ses i mirar que enlloc les sego­nes superin per gaire els pri­mers. Con­tro­lant, doncs, el dèficit públic i evi­tant que les dife­rents neces­si­tats d'endeu­ta­ment d'uns i altres gene­res­sin pro­ble­mes a l'hora de col·locar en els mer­cats els títols d'algun país. També seria neces­sari que es posés l'objec­tiu de reduir les diferències de pro­duc­ti­vi­tat de cada eco­no­mia per evi­tar que unes vagin acu­mu­lant dèficits per compte cor­rent i el cor­res­po­nent endeu­ta­ment extern. És a dir, evi­tar que l'excés any rere any de les impor­ta­ci­ons per sobre de les expor­ta­ci­ons pro­voqués la neces­si­tat de finançar aquest excés de con­sum, donada la capa­ci­tat pro­duc­tiva del país, mit­jançant el crèdit pro­ce­dent de l'exte­rior. Evi­tar, doncs, l'alt endeu­ta­ment extern que és una de les raons dels pro­ble­mes actu­als.

Evi­dent­ment una pos­si­bi­li­tat tan extrema no és avui dia fac­ti­ble. Tots els governs de la zona s'opo­sa­rien a una pèrdua de sobi­ra­nia d'aquesta mag­ni­tud. Però fa unes set­ma­nes es va fer un pas impor­tant per a una millor coor­di­nació de les polítiques i en defi­ni­tiva una millor gover­nança de la zona euro. A la dar­rera cimera de la Unió Euro­pea cele­brada a prin­ci­pis d'aquest febrer a Brus­sel·les la can­ce­llera ale­ma­nya i el pre­si­dent francès van pre­sen­tar un ano­me­nat Pacte de Com­pe­ti­ti­vi­tat.

La idea cen­tral és har­mo­nit­zar les polítiques econòmiques, finan­ce­res i soci­als dels països de la zona euro, sense excloure que altres països de la UE també s'hi puguin adhe­rir. D'entrada el pacte impli­ca­ria que els estats pren­gues­sin mesu­res d'àmbit naci­o­nal en un horitzó de no més d'un any. Hau­rien de garan­tir que l'any 2016 que­darà reduït fins a zero el dèficit públic estruc­tu­ral (el que exclou el paga­ment d'interes­sos del deute) i incloure aquest objec­tiu en les res­pec­ti­ves legis­la­ci­ons naci­o­nals. S'hau­ria de limi­tar el nivell d'endeu­ta­ment públic i esta­blir san­ci­ons en cas d'incom­pli­ment. També cal­dria refor­mar els sis­te­mes públics de pen­si­ons de jubi­lació per fer-los sos­te­ni­bles, la qual cosa implica en la majo­ria dels casos aug­men­tar l'edat de jubi­lació tal com han fet ja alguns països. També hi hau­ria d'haver una coor­di­nació dels impos­tos sobre els bene­fi­cis de les empre­ses, per evi­tar l'ano­me­nat dúmping fis­cal, és a dir, l'intent d'atreure empre­ses fixant uns impos­tos arti­fi­ci­al­ment bai­xos. També cal­dria eli­mi­nar en les nego­ci­a­ci­ons sala­ri­als les clàusu­les d'inde­xació segons la inflació.

La pro­posta ale­ma­nya i fran­cesa no era espe­rada i va aga­far gai­rebé tot­hom per sor­presa. I la pri­mera reacció va ser molt airada. Molts pre­si­dents van tenir la impressió que Ale­ma­nya i França volien impo­sar de forma uni­la­te­ral els seus cri­te­ris. El pre­si­dent Sarkozy va con­tes­tar que havien vol­gut fer una pri­mera pro­posta amb empenta, però que es podien nego­ciar les xifres, els ter­mi­nis... Merkel li va donar suport dient que havien vol­gut donar un senyal d'uni­tat i deter­mi­nació, però que es podia nego­ciar. La tro­bada va aca­bar en un clima de pes­si­misme, amb la majo­ria de repre­sen­tants d'altres països afir­mant que les con­di­ci­ons eren molt difícils d'accep­tar.

Després de la cimera els governs han seguit expres­sant les seves reticències. Al govern irlandès no li agrada l'impost mínim sobre els bene­fi­cis empre­sa­ri­als; als d'Itàlia i Bèlgica, la impo­sició de san­ci­ons als governs massa endeu­tats; a l'espa­nyol i al por­tuguès, la impos­si­bi­li­tat d'inde­xar els sala­ris a la inflació. El retard en l'edat de jubi­lació no agrada a gai­rebé cap dels que no l'han can­viat encara. Però en dar­rera instància Ale­ma­nya i França tenen una carta impor­tant per jugar: poden negar-se a ampliar el Fons Euro­peu d'Esta­bi­li­tat Finan­cera, el meca­nisme de res­pi­ració assis­tida que està per­me­tent a alguns dels estats de no ofe­gar-se en el tem­po­ral de la crisi.

A finals de març hi ha pre­vista una nova tro­bada. L'acord no és fàcil. Caldrà nego­ciar molt. Però resulta sig­ni­fi­ca­tiu el canvi de posició de la can­ce­llera Merkel. Si durant els pri­mers mesos de la crisi es va mos­trar dubi­ta­tiva i temo­rosa que els ciu­ta­dans almenys hagues­sin de pagar els deu­tes d'altres, ara ha fet un gir total en la seva estratègia. Sem­bla apos­tar fins a les dar­re­res con­seqüències per la super­vivència de la moneda única euro­pea i es mos­tra dis­po­sada a lide­rar les refor­mes necessàries per tal de fer-la via­ble. I, de pas­sada, dóna un senyal inequívoc als mer­cats de deute, que fa mesos que pena­lit­zen la situ­ació de des­go­vern.