L’embolic aranzelari

El president Trump i el seu equip han esmentat una llarga llista de motius pels quals volen posar aranzels a les importacions procedents de diferents països. El més evident és la reducció del dèficit de la balança comercial dels Estats Units. Però també volen afavorir la relocalització de fàbriques al territori americà, recuperar llocs de treball, revitalitzar la base industrial del país, mantenir la seva hegemonia tecnològica, defensar el dòlar com a moneda global de reserva i evitar alhora una sobrevaloració del dòlar. Però assolir conjuntament tots aquests objectius no és possible.

Una de les raons a favor dels aranzels és la recuperació de llocs de treball en la indústria nord-americana, llocs que van desaparèixer als anys noranta i la primera dècada d’aquest segle XXI, els de la hiper-globalització. Serien l’incentiu perquè moltes empreses tornessin a localitzar les fàbriques als Estats Units. En realitat, però, els llocs de treball que es crearien no serien els mateixos que van desaparèixer. A principis del segle XIX, als Estats Units, el 81% dels llocs de treball els creava l’agricultura, un 16% el sector serveis i un escassíssim 3% la indústria. El 1950 l’agricultura només generava un 12% dels llocs de treball, la indústria va arribar a representar el 24% i els serveis assoliren un 64%. El 2020 el panorama és totalment diferent: l’agricultura crea un 2% dels llocs de treball, la indústria un 8% i els serveis un altíssim 91%. De fet, aquesta pauta és la que s’observa a tots els països a mesura que es fan més rics i que augmenten el seu nivell de vida. La productivitat augmenta primer a l’agricultura, després a la indústria i finalment als serveis. A més, en augmentar la renda, les persones dediquen una part menor d’aquesta renda a la compra de productes agrícoles i una part creixent a productes industrials i, encara més creixent, al consum de serveis.

La caiguda de l’ocupació industrial als Estats Units no és deguda a l’aparició de la Xina, sinó a una tendència inherent de l’economia nord-americana. De fet, inherent a totes les economies. A la Xina, o al Japó o a Corea del Sud, el percentatge de població que treballa al sector industrial també està disminuint en detriment del sector serveis. I això malgrat que aquests països tenen un superàvit en la balança comercial. Per eliminar el dèficit per compte corrent, cal eliminar les causes de fons que el causen. Una causa clau d’aquest dèficit per compte corrent és l’excés de demanda agregada: l’elevada despesa en consum i en despesa pública, que supera la capacitat de producció i genera la necessitat d’importar. També a Alemanya l’ocupació industrial està disminuint. I també genera descontentament, però el problema s’afronta amb polítiques diferents. Semblen entendre que el que els cal no és pas tornar a crear llocs de feina a les cadenes de producció de cotxes o d’electrodomèstics. Possiblement sí a les empreses de cotxes elèctrics i de plaques fotovoltaiques, però en aquestes empreses les noves feines no estaran a la cadena de producció, que estarà gairebé tota automatitzada o robotitzada, sinó en les oficines de disseny i de programació, mirant de fer més eficients aquests ginys. És a dir, en feines del sector serveis que requereixen una alta capacitació (en aquest cas, feines en el component de serveis que porten inclòs els productes de tecnologia avançada, com un cotxe elèctric).

També s’esmenta la voluntat de reconfigurar les cadenes globals de subministrament per assegurar-se que els productes clau per a la seguretat nacional i per al bon funcionament de l’economia no procedeixen de països que poden limitar o interrompre l’arribada d’aquests productes. La idea seria configurar, en l’economia global, una sèrie de blocs. Els intercanvis entre blocs disminuirien, i es reduirien dependències no desitjades, mentre que el comerç i les inversions dins de cada bloc continuarien augmentant. Però si aquest és l’objectiu, no té gaire sentit posar aranzels als teus veïns més propers, el Canadà i Mèxic, que són països que per força estaran a l’àrea d’influència nord-americana. La idea que el govern podrà aprofitar els ingressos públics que generaran els aranzels per reduir l’impost sobre la renda tampoc és gaire bona, ja que pot tenir efectes redistributius que perjudicarien les famílies amb menys ingressos. I tot plegat té un clar efecte inflacionari. Algunes veus assenyalen que els aranzels podrien tenir només una naturalesa transaccional. És a dir, que es fan servir com una amenaça per aconseguir objectius polítics o econòmics. En aquest cas, tot l’embolic haurà servit de distracció per a altres polítiques també molt rellevants, com són la regulació o no de les grans empreses tecnològiques que actuen de facto com a monopolis, el grau de control sobre l’evolució de la IA o l’ús que es podrà fer de les dades de les persones.