opinió
Habitatge, dreta i esquerra
Fa unes setmanes que s'ha fet pública la iniciativa política de l'Ajuntament de Barcelona d'utilitzar els instruments d'intervenció previstos a les lleis per intentar resoldre la degradació dels habitatges d'algunes zones del Raval, amb el suport dels regidors de CiU.
Alguns articulistes en mitjans diferents han anat posant de manifest l'oportunitat dels instruments previstos el 2007 a la Llei del Dret a l' Habitatge, combatuda al seu dia amb inusual duresa per CiU, i que com tantes altres mesures del tripartit, el temps donarà i traurà raons sobre el seu caràcter evolutiu per al país en relació als governs anteriors al 2003.
Ara que és actualitat el darrer dels efectes de l'esclat del nostre model productiu, la liquidació del sistema de caixes, que la seva exposició al risc immobiliari va posar al peu dels cavalls dels interessos polítics i econòmics que fa temps que li havien enfilat la proa, és especialment oportú parlar d'aquesta qüestió.
Sempre vam observar amb estupor com el que és acceptat sense problemes des dels anys setanta en relació al sòl, la seva subjecció a l'interès general, quan s'aplicava a l'ús residencial, que no és altra cosa que un dels usos possibles del sòl, i el primer de tots d'acord amb les constitucions de la majoria dels països de l'entorn, esdevenia una mena d'anatema per al nostre centre dreta. Per exemple, a la legislació urbanística prèvia al tripartit, per tant de CiU, es preveia amb normalitat l'expropiació fins i tot per incompliment dels terminis d'edificació dels solars, que no vol dir òbviament que s'apliqui habitualment. És un instrument legislatiu per si convé.
Però és que per veure fins a quin punt havia esdevingut cultural el model immobiliari, en l'àmbit estatal, fins i tot el PSOE aigualia el vi. En el primer avantprojecte de la llei del sòl del 2007, de novembre del 2005, al seu article 9 es feia referència a la desocupació dels habitatges com a incompliment de la funció social del dret de propietat, però finalment el PSOE no es va atrevir a mantenir-ho al projecte de llei aprovat pel Consell de Ministres el juliol de 2006, limitant-ho només a la no edificació en els terminis establerts, que ja existia com s'ha dit a la legislació catalana. En aquell moment, en què vaig col·laborar en la negociació política i jurídica de la llei al Congrés, recordo com el sots-secretari d'Estat del Ministerio de la Vivienda, que portava les negociacions del govern de l' Estat, deia que si la Generalitat volia anar més enllà, doncs que ho fes legislant per ella mateixa.
CiU va portar la Llei pel Dret a l' Habitatge al Consell Consultiu que va avalar que tant la manca de conservació com la desocupació dels habitatges es podien considerar incompliments de la seva funció social, habilitant l'administració per al lloguer forçós a tercers que en garantissin l'ús i el manteniment, reforçant, això sí, les garanties jurídiques dels propietaris i la seva aplicació subsidiària davant altres mecanismes menys gravosos, com pertoca a un estat de dret democràtic en què l'exercici del poder ha de ser sempre proporcionat, optant sempre per la menor intervenció possible.
El consultiu va dir a la pàgina 43 del seu dictamen que la proposta no era aliena a l'ordenament jurídic de França, Holanda, Suècia o Dinamarca, països ben democràtics i gens comunistes, ni de França, legislat l'any 1998 per governs de dreta (Code de la Construction et de l'Habitations (art. 52 Loi n. 98-657 du 29 juillet 1998 i art.72 loi n. 2006-872 du 13 juillet 2006).
Malgrat aquest aval, els comunicats de premsa de CiU van ser demagògicament demolidors. Per exemple: la nota de premsa de 17-12-2007 de la federació deia literalment: “[...] Carles Sala ha demanat al conseller Baltasar que faci cas al consultiu i elimini el lloguer forçós de la llei”, fent dir al consultiu coses que no havia dit, només per raons polítiques de desgast al govern.
Podria acceptar, com a advocat, les dificultats d'aplicació i prova, com tantes i tantes coses a l'àmbit del dret, però aquest és un altre debat diferent d'afirmar que es tractava d'una mesura estalinista.
Si de veritat hem après quelcom de l'esclat de la bombolla, hauríem de convenir més enllà que el PIB de la construcció no pot créixer el doble que el global de l'economia catalana, que els instruments que ara tenim (i que van arribar tard en relació amb l' anterior cicle per la passivitat precisament de CiU del 1997 al 2003) s'han de preservar i mantenir, per aplicar amb sentit comú si és necessari i quan convingui. O el que és el mateix, assumir un canvi de xip que escoltant discursos no sempre és clar; en aquesta darrera bugada hem perdut massa llençols, el darrer, el sistema de caixes. Millor si ens n' estalviem una altra.
El canvi de xip no és només econòmic, és cultural: per garantir el dret d'accés a l'habitatge cal entendre que aquest no és només una mercaderia (que també) i que la finalitat primera de l'urbanisme és garantir-lo, i aquest dret no és el dret patrimonial a la propietat, sinó a l'hàbitat, a tenir un lloc on viure, en connexió amb altres drets ciutadans tan fonamentals com la intimitat, inviolabilitat del domicili, i d'allò de què en depèn la dignitat de la persona i el seu desenvolupament personal.
Com deia el consultiu a la pàgina 25, l'antiga llei de l'habitatge de 1991, de la qual veníem abans del 2003, era hereva d'una concepció de l'habitatge “més tradicional i restringida”, patrimonial... i així hem anat.
Potser CiU a Barcelona s'ha adonat que si arriba a governar li convenen aquests mecanismes als quals no renuncia cap país del nostre entorn.
I és clar que no estava justificada tanta batalla en relació a un tema que es podia resoldre només llegint i mirant a Europa, aquella Europa que darrerament busca enginyers catalans i espanyols a l'atur, no paletes ni promotors immobiliaris.
