Cultura de guardiola

Podria ser un joc de parau­les. Però no es tracta de cap iden­ti­fi­cació entre la reta­llada de pres­su­pos­tos que vol apli­car la con­se­lle­ria de Cul­tura i la icona més popu­lar de l'estalvi, la guar­di­ola –gene­ral­ment un por­quet de ter­rissa des­ti­nat a l'engreix i a la tren­ca­dissa final i més pas­sat de moda que les lli­bre­tes d'estal­vis, sig­nes fràgils que el gran llop ban­cari s'ha men­jat d'un sol mos­sec–, sinó de la notícia que el con­se­ller Fer­ran Mas­ca­rell dei­xava caure fa dies, en referència a una pro­posta que diu haver fet a Pep Guar­di­ola. Sem­bla ser que el con­se­ller vol convèncer l'entre­na­dor més influ­ent del país perquè col·labori en la difusió de la cul­tura –pot­ser en la pro­moció de la lec­tura, detall que encara no s'ha espe­ci­fi­cat– entre el públic juve­nil.

Un cop més, el nom de Guar­di­ola i de tot el que repre­senta és objecte de desig d'enti­tats pri­va­des i d'ens públics i és esgri­mit, mal­grat tots els esforços de neu­tra­li­tat del pro­ta­go­nista, com un antídot con­tra el nau­fragi d'una època; en aquest cas, inten­tant que un per­so­natge carismàtic ali­menti el molí cul­tu­ral. I és que el món de la cul­tura la balla magra amb les reta­lla­des. L'última tiso­rada anun­ci­ada per la con­se­lle­ria tallarà entre el 15 i el 20% de pres­su­post en els equi­pa­ments cul­tu­rals (l'han pre­ce­dit la rebaixa del Minis­teri de Cul­tura, que és d'un 12,3%, i la de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, de l'ordre d'un 5%). Podríem anar de vícti­mes i dir que l'acti­vi­tat cul­tu­ral con­ti­nua sent la ger­mana pobra, però penja d'un fil la sos­te­ni­bi­li­tat d'una xarxa social bàsica que afecta l'ense­nya­ment i la sani­tat. Tot això tam­poc jus­ti­fica que les res­tric­ci­ons pres­su­postàries es rabe­gin en un sec­tor que passa rela­ti­va­ment des­a­per­ce­but en els pro­gra­mes elec­to­rals. Ara el govern reclama con­tenció pres­su­postària en les ins­ti­tu­ci­ons, con­dició que hau­ria d'haver estat norma gene­ral quan les coses sem­bla­ven anar bé. Però han fal­tat ini­ci­a­ti­ves per esti­mu­lar el mece­natge, un dels motors que impul­sen la cul­tura en països com els Estats Units, i ren­di­bi­lit­zar molt millor els ser­veis de les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals. Posem per cas les bibli­o­te­ques. A hores d'ara hi ha des­con­nexió entre la xarxa de Bar­ce­lona i la seva àrea metro­po­li­tana amb la resta del país; encara no s'ha des­ple­gat la xarxa única que pro­clama la llei que ver­te­bra el sis­tema bibli­o­te­cari. A més, en alguns casos, com a les bibli­o­te­ques de Girona, s'ha para­lit­zat el ser­vei de préstec inter­bi­bli­o­te­cari que fins ara ofe­ria la des­a­pa­re­guda Caixa Girona, sense que de moment ho hagi assu­mit el nou banc de La Caixa.

Molts símbols han cai­gut pel seu propi pes, lle­vat del que aban­dera el cinema català pre­miat als Goya, la qua­li­tat en l'aposta cul­tu­ral de TV3, el tre­ball meri­tori de mol­tes com­pa­nyies tea­trals, la pro­ducció literària en català que s'expan­deix per Europa, el model Guar­di­ola...

Si no recordo mala­ment, en una cam­pa­nya ende­gada per la con­se­lle­ria de Cul­tura fa més d'una dècada, la imatge de Pep Guar­di­ola, entre d'altres per­so­nat­ges mediàtics, pre­si­dia l'entrada de les bibli­o­te­ques d'arreu del país com a reclam per aju­dar a divul­gar la lec­tura entre els estu­di­ants. Ja lla­vors, Guar­di­ola s'havia reve­lat com a lec­tor de poe­sia i amic de Martí i Pol, detall que els per­so­nat­ges del Cracòvia uti­lit­zen a les paròdies entre bas­ti­dors per fan­ta­si­e­jar sobre les rela­ci­ons entre l'entre­na­dor i els juga­dors. A Cul­tura deuen haver fet les valo­ra­ci­ons cor­res­po­nents perquè, de nou, esti­guin pen­sant en una pro­moció. Guar­di­ola repre­senta mol­tes coses i és un per­so­natge que encarna per­fec­ta­ment la filo­so­fia de l'esforç per­so­nal com a via de tri­omf col·lec­tiu –el d'una colla de juga­dors que actuen com un sol equip–. Com deien fa pocs dies al pro­grama satíric La com­petència de RAC 1, Pep Guar­di­ola repre­senta tan bé el model de prudència que a la seva làpida hi posarà: “Encara hi ha lliga” (i pot­ser també “Es tras­passa”). Però res d'això no toca i, en el cas que ens interessa –el de la col·labo­ració cul­tu­ral–, espe­rem que el fit­xatge qua­lli, ni que sigui com a revul­siu del temps que ens toca viure.