De la salutació a l'esquela

Lle­geixo, en la crítica literària que un sènior adreça a un júnior, unes quan­tes obser­va­ci­ons sobre el col·lec­tiu d'escrip­tors joves. Pri­mer, una cons­ta­tació feliç: «Els escrip­tors cata­lans d'ara mane­gen la nos­tra llen­gua amb aque­lla nor­mal desim­bol­tura dels que escri­uen en un idi­oma polit i tre­ba­llat per un llarg procés lite­rari». Després, un tret d'estil: «En la prosa dels escrip­tors joves es tro­ben sovint fra­ses cur­tes que con­cen­tren idees i sen­ti­ments; càrrega emo­ci­o­nal, llam­pec que il·lumina els grans impe­ra­tius de l'incons­ci­ent». A con­ti­nu­ació, una des­cripció cen­trada en el lli­bre: «Veri­ta­bles tro­ba­lles, imat­ges atre­vi­des però den­ses, arbitràries però intuïtives, que en poques parau­les inclo­uen més con­tin­gut i des­vet­llen més res­sonàncies que llar­gues par­ra­fa­des d'una bui­dor sonora». I, final­ment, un avís: «Part de la nos­tra lite­ra­tura actual sem­bla no prou tre­ba­llada, sor­gida de pri­mer raig i sense ambició trans­cen­dent». Les fra­ses ante­ri­ors les va escriure Car­les Pi i Sunyer l'any 1938 i s'apli­ca­ven a una autora que lla­vors encara no havia com­plert els trenta anys: Mercè Rodo­reda, que aca­bava de gua­nyar el premi Cre­xells amb Aloma. La crítica, l'he tro­bada en el lli­bre Mercè Rodo­reda. Cen­te­nari 1908-2008, que ha publi­cat la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes i que recull un bon nom­bre de crítiques espa­ia­des al llarg dels anys. Hi tro­bem salu­ta­ci­ons exal­ta­des de Fran­cesc Tra­bal, la mirada con­des­cen­dent que adreça Osvald Car­dona a la «sin­ce­ri­tat feme­nina», apro­xi­ma­ci­ons de Joan Fus­ter, Llo­renç Villa­longa i Pere Gim­fer­rer, i també la sor­pre­nent com­pa­ració que esta­bleix Robert Sala­dri­gas entre Rodo­reda i el Céline del Viatge al final de la nit. Tanca el lli­bre l'arti­cle que Gabriel García Márquez li va dedi­car l'any 1983 a El País, on con­si­dera La plaça del Dia­mant la millor novel·la publi­cada a Espa­nya des de la Guerra Civil, i con­fessa que Rodo­reda és l'únic escrip­tor a qui ha visi­tat abans de conèixer-la, endut per una «admi­ració irre­sis­ti­ble». Abans explica que l'ha lle­gida mol­tes vega­des, unes quan­tes en català. La vir­tut d'aquest recull de crítiques, doncs, és que per­met acce­dir en un sol volum dels ini­cis a la necrològica, dels tòpics adreçats habi­tu­al­ment a l'escrip­tor jove a la con­sa­gració no menys tòpica com a clàssic indis­cu­ti­ble.