LA TRIBUNA
De la incomprensió
Hi ha partits polítics que es creuen que adaptar-se a les noves tecnologies consisteix a obrir un lloc web i tenir comptes al Facebook i el Twitter. Es pensen que només ha canviat l'embolcall, sense entendre que les transformacions significatives i decisives són les que s'han produït en les relacions socials. Potser mai com ara el contingut ha estat tan o més important com el medi que el transmet. Per això, immediatament després del frenesí electoral, tants llocs web queden inactius, o els canals a les xarxes virtuals es converteixen en altaveus de collonades. El problema d'incomprensió no afecta només els partits. Moltes institucions i particulars el pateixen. Ara: és clar que, com més incidència té un agent social, més greu resulta la seva imperícia.
El poder no el tenen les xarxes socials sinó els qui les usen correctament. Que un partit polític o una qualsevol institució no sàpiga treure profit dels nous canals de comunicació és lamentable, però el perjudici és poc. El que de veritat és greu és la incapacitat per interpretar la realitat que s'hi mou. Perquè d'aquesta incomprensió en sorgeixen actuacions equivocades. Es confonen i adopten mesures que, o bé no serveixen per a res, o bé causen uns maldecaps insofribles. D'exemples n'hi ha cada dia un munt.
Ara fa poc, el PSC de Barcelona ha celebrat unes eleccions primàries entre l'alcalde Jordi Hereu i l'exconsellera Montserrat Tura per decidir el candidat a les municipals. Els socialistes barcelonins han donat veu i vot als militants i simpatitzants; la mesura és inequívocament positiva. Tanmateix, la qüestió és saber si de veritat es creuen que així resolen les necessitats de transparència i participació. Com que és tan evident que no hi responen, hem de concloure que es tracta d'iniciatives destinades a resoldre conflictes interns i a guanyar temps.
Aquests problemes d'incomprensió de la realitat que maneguen, no només els demostren els partits polítics. Fa uns dies el FC Barcelona va decidir homenatjar la dona treballadora omplint la seva llotja amb dones només, com si així es posés fi a la poca presència femenina en el futbol. Uns anys enrere, aquesta mesura potser hauria fet gràcia i s'hauria lloat, però avui no serveix ni per a netejar les consciències més turmentades, al contrari, no fa altra cosa que subratllar la discriminació.
La conseqüència més greu de tanta ceguesa no sempre es tradueix en pràctiques tan innòcues i banals. Hi ha decisions que causen perjudicis més greus: creure's que el fracàs escolar o la baixa qualificació que obtenen els alumnes catalans en els rànquings internacionals es solucionarà introduint ordinadors a les aules o una setmana de vacances a mig curs. Posats a copiar pràctiques foranes, més valdria fer-ho de les que veritat marquen les diferències: la intensitat, les hores i la qualitat d'alguns sistemes de treball.
El desconcert que duen les nostres autoritats, les d'aquí i les d'allà, amb els límits de velocitat, apujant-los i abaixant-los com si es tractés d'un joc d'ordinador, amb l'excusa de la contaminació i, com a darrera troballa argumental, de la inflació, aniria en la mateixa direcció si no fos que un mal pensament ens inclina a creure que al darrere hi ha una voluntat de recaptació intolerable. Si de veritat volen resoldre aquests problemes que diuen i uns quants d'altres, que facin aparcaments gratuïts a l'entrada de les ciutats i que els connectin amb transport públic constant o que abaixin els impostos dels hidrocarburs.
A les democràcies occidentals no hi haurà les revoltes populars que hi ha des de fa setmanes a les dictadures àrabs. Perquè hi ha més a perdre-hi que a guanyar-hi i per d'altres raons que ja afloraran. Tanmateix, així com la paciència sempre té un límit, la desafecció no és pas un topall que s'hagi de considerar etern i infranquejable.
