Qualitat democràtica

Sant tor­nem-hi. Abans de res apun­taré, no per pro­xi­mi­tat sinó per justícia, que un dels lli­bres que millor ha par­lat sobre la memòria històrica no és un assaig ni una tesi acadèmica, sinó una novel·la, una ficció: Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. Ens ense­nya les emo­ci­ons i con­tra­dic­ci­ons que hi ha dar­rere d'una placa de car­rer o d'una làpida. La importància del ras­tre que dei­xem, o més ben dit, del ras­tre que algú deci­deix que dei­xem. La història l'escri­uen els ven­ce­dors? De vega­des, també els per­de­dors. I massa vega­des hi ha collita pròpia, més ficció que rea­li­tat, més pre­ferència que vera­ci­tat, quan els humans ens posem a gra­var noms en pla­ques i mar­bres. Quan ens posem a fer memòria, sovint fem més ficció que rea­li­tat. I gra­vada queda.

La vice­pre­si­denta del govern, Joana Ortega, ha deci­dit can­viar el nom de la direcció gene­ral de la Memòria Històrica per la de Qua­li­tat Democràtica. Em sem­bla un encert. Els his­to­ri­a­dors, científics, museòlegs, arqueòlegs i escrip­tors (etcètera) poden ficar-hi la seva culle­rada sobre la memòria, però una direcció gene­ral dedi­cada a repar­tir lliçons d'història pot sug­ge­rir (com ha estat en els dar­rers anys) pur diri­gisme. Ortega es pro­posa fer un Memo­rial Democràtic més plu­ral: se'n recor­den, de la “plu­ra­li­tat”? Era un dels grans retrets que es feien als governs de Pujol, la seva supo­sada falta de sen­si­bi­li­tat envers les altres opci­ons ideològiques o fins i tot patriòtiques o sen­ti­men­tals. Ortega no ha de caure, ni caurà, en l'error de decan­tar la balança cap al sen­tit con­trari: ara no es tracta de con­fron­tar esquerra i dreta com a bons o dolents, com ha estat fins ara la poc dis­si­mu­lada temp­tació del Memo­rial. No es tracta de com­pen­sar, ni de ven­dre un relat històric opo­sat: ara es trac­ta­ria, con­fiem, de fer veri­ta­ble memòria. Cosa que no pot fer un par­tit sol, ni una visió sola, ni una víctima sola: hi ha massa relats, massa fic­ci­ons i massa veri­tats per expo­sar.

La llei de Memòria Històrica d'Espa­nya de l'any 2007 ha ser­vit massa sovint per exe­cu­tar des­memòries, més que no pas per refres­car memòries: esbor­rar o desin­fec­tar totes les estàtues (fins i tot un Marès) ins­tal·lades en temps de Franco no sé si ens posa davant del mirall o més aviat ens posa una absurda dis­fressa de beats. Aquest país pot haver estat per­se­guit, pot haver patit un veri­ta­ble geno­cidi cul­tu­ral, pot haver estat esce­nari de mil atro­ci­tats. Però hi ha una cosa que aquest país no és: aquest país no és el dels herois que van vèncer el fran­quisme. I tam­poc no és el país dels demòcra­tes d'esquer­res con­tra els fei­xis­tes de dre­tes. Aquest país va ser i és molt més com­plex que això, diguin el que diguin les solem­nes pedres.

Ens hau­rem d'atre­vir a expli­car, tal com fa la Patrícia Gabancho en el seu últim lli­bre, el ves­sant més ver­go­nyant de la tran­sició; o ens hau­rem d'atre­vir a expli­car les des­tros­ses que la República (i altres epi­so­dis pre­vis) va pro­vo­car sobre l'art sacre del país i sobre tants reli­gi­o­sos inno­cents; ens hau­rem d'atre­vir a expli­car que vam tenir col·labo­ra­dors fran­quis­tes però també còmpli­ces del comu­nisme, i dela­tors arreu, i assas­sins a sou o ex gra­tia, i hau­rem de reconèixer que un règim no dura qua­ranta anys si no hi ha covar­dia o com­plaença en bona part de la població, i que l'ano­me­nada lluita de clas­ses va deri­var en clas­sisme des­pi­e­tat, i tot això sense obli­dar en cap moment el degut home­natge, record i recu­pe­ració de l'honor i la memòria de les vícti­mes del fran­quisme: dels d'esquer­res, però també dels cata­la­nis­tes, i també dels que sen­zi­lla­ment un dia foren asse­nya­lats i sen­ten­ci­ats. Hau­rem de con­ti­nuar anant a la tomba de Macià i de Com­panys, però també a la de Car­rasco i For­mi­guera. I a la dels cata­la­nis­tes per­se­guits per babord i estri­bord.

I encara més: no només hau­rem de par­lar de vícti­mes i per­se­cu­ci­ons, sinó també de cons­truc­tors i d'exem­ples. No tot ha de ser reti­rar o des­truir estàtues. També podem, tal com s'ha vist ara fa poc, eri­gir de nou qua­tre colum­nes al cor de Montjuïc. Podem fer memòries cons­truc­ti­ves, recu­pe­ra­ci­ons, home­nat­jar també l'èpica en la feina feta. Al cap­da­vall, ni tots els gua­nya­dors van ser bot­xins, ni tots els per­de­dors van ser vícti­mes. Que una ins­ti­tució hi pren­gui par­tit no pot ser una opció gaire democràtica. Esbor­rar tot el que ens molesta o ens des­a­grada no és acon­se­lla­ble per a la memòria. I per­do­nar... això sí que ja ho dei­xaríem a la decisió de cadascú.