Fins a les ribes de Trípoli

Els pri­mers ver­sos de l'himne de la Infan­te­ria de Marina dels Estats Units pro­cla­men la volun­tat dels seus mem­bres de lliu­rar les bata­lles del seu país “fins a les ribes de Trípoli”, recor­dant la pri­mera inter­venció nord-ame­ri­cana al vell món durant la guerra con­tra els pira­tes ber­bers l'any 1805. És curiós veure com la història dels impe­ris segueix rumbs estra­nya­ment paral·lels, perquè aquell llunyà atac dels mari­nes nord-ame­ri­cans a Trípoli s'assem­bla a la recent i poc anun­ci­ada inter­venció –aquest cop pacífica– de la Xina per eva­cuar 31.000 dels seus ciu­ta­dans del ter­ri­tori libi sac­se­jat per la cru­enta revolta con­tra Gad­dafi, que en els dar­rers dies està esde­ve­nint una veri­ta­ble guerra civil.

No fóra estrany que, en un futur imme­diat, la història tornés a por­tar la maquinària mili­tar nord-ame­ri­cana fins a les ribes de Trípoli. Als Estats Units i a tot el món occi­den­tal hi ha una nota­ble con­trovèrsia sobre la con­veniència d'inter­ve­nir a favor dels rebels libis. Fins ara, els adver­sa­ris d'aquesta inter­venció recor­den el fracàs nord-ame­ricà en aju­dar a la rebel·lió del Kur­dis­tan ira­quià con­tra Sad­dam Hus­sein l'any 1991, la inacció per impe­dir el geno­cidi a Ruanda l'any 1994 o la tar­dança de l'OTAN a inter­ve­nir per atu­rar les mas­sa­cres dels ser­bis a Bòsnia l'any 1996. Més enllà d'això, alguns obser­va­dors opo­nents de la inter­venció al con­flicte libi posen en relleu la fallida moral d'Occi­dent al món àrab, amb la tebi­esa demos­trada per la reacció ini­cial a les revol­tes anti­dic­ta­to­ri­als a Tunísia i Egipte i la llarga ambigüitat exer­cida envers el règim de Gad­dafi men­tre aquest sem­blava man­te­nir-se sòlida­ment al poder després de la seva con­versió de finançador del ter­ro­risme inter­na­ci­o­nal a fidel sub­mi­nis­tra­dor de petroli i gas i generós inver­sor als països occi­den­tals, inclo­ent-hi el seu tracte de favor a polítics com ara Sil­vio Ber­lus­coni i les seves sub­ven­ci­ons a orga­nis­mes com ara la Lon­don School of Eco­no­mics, que fins fa molt poc encara el feia objecte dels seus home­nat­ges.

És evi­dent que si Gad­dafi acon­se­gueix final­ment escla­far la revolta i sobre­viure al poder, o fins i tot si pot nego­ciar una sor­tida que inclo­gui la immu­ni­tat pels seus crims, la ino­perància occi­den­tal haurà d'afe­gir un nou exem­ple a la seva llista de fra­cas­sos.