Histèria madrilenya

La histèria madri­le­nya arriba a uns extrems que fan fere­dat. Però abans que res vull dei­xar clar que no estic per la con­tem­po­rit­zació i molt menys per la con­fra­ter­nit­zació. En fut­bol, el Madrid és l'ene­mic a batre i convé tenir-ho pre­sent. Ene­mic fut­bolísti­ca­ment par­lant. Però ene­mic al cap i a la fi. I com que aquest és el meu pen­sa­ment, res­pecto que des de la Meseta ibérica es pensi el mateix del Barça. La reacció després de la victòria que va obte­nir el Barça con­tra l'Arse­nal és d'aque­lles de mio­pia sobre­vin­guda. Una cosa és desit­jar que el Barça perdi, com podem desit­jar molts que l'Olym­pi­que de Lió gua­nyi. I una altra molt dife­rent és fer el ridícul. Perquè d'això es tracta. El madri­disme està fent el ridícul per moments forçat per un entre­na­dor pre­sumptuós i una cort mediàtica de retranca. Jo puc enten­dre la reacció de Wen­ger, perquè el pobre home va sor­tir del Camp Nou amb el cap a la picota. I resulta humà voler des­viar l'atenció. Però que a Madrid plan­te­gin que el Barça no gua­nya per mèrits pro­pis i pro­fes­sin una cro­ada sacro­santa con­tra àrbi­tres, calen­da­ris i peri­o­dis­tes, a escala inter­pla­netària és d'acu­dit. El Madrid està per­me­tent que alguns el por­tin a ser un club que fa riure. I un club tan gran no s'ho pot per­me­tre això. I sinó que li pre­gun­tin a Chendo, que d'històric del madri­disme ha pas­sat a ser un pobre dele­gat que ha de fer veure que esbronca al quart àrbi­tre pre­gun­tant-li a crits si avui obre El Cort Inglés perquè té un entre­na­dor que està... doncs això, histèric. I és que entre històric i histèric només hi ha una lle­tra de diferència.