OPINIÓ
El quant i el què
La síntesi i la simplificació té perills, es perden matisos, però té també avantatges, es clarifiquen conceptes. Semblaria que l'esquerra està interessada essencialment en els principis, en les idees. Les revolucions que gairebé sempre estan relacionades amb l'esquerra són canvis estratègics deguts a les ideologies i les ideologies, o s'accepten o es refusen en integritat, no són gens adequades per a la transacció. La dreta a Espanya és conceptualment més pragmàtica, importa el quant més que el què i en funció del que representi el quant es pot fer una cosa o la contrària. La vida és complexa, pensa la dreta, els grisos dominen i només si el gris gira al negre pot arribar a no ser acceptable; si no és així i mentre sigui una qüestió d'intensitat i de matisos, és un accident més de la vida política, en definitiva de la vida social. Aquesta prevalença dels interessos per sobre de les idees a la dreta i de les idees sobre l'efectivitat a l'esquerra són característiques derivades de l'essència de la dreta i esquerra espanyoles.
La dreta americana ve del liberalisme, representat ara en el tea party, en què hi ha una profunda desconfiança respecte de les elits dirigents que governen el país sota principis que no resulten evidents per a l'americà mitjà. Els impostos i el dèficit de l'estat com a mals a evitar, els acords internacionals i la defensa dels interessos del món en preferència als dels EUA com a polítiques errònies, la guerra només justificada per la defensa dels interessos de la pàtria –o alternativament l'aïllacionisme si el conflicte no l'afecta directament– i que una vegada iniciada s'ha de portar a l'extrem per aconseguir la victòria, són tots principis de la dreta americana que vénen de l'època del president Jackson, al 1830. Llavors el populisme va aparèixer a la política americana generat des de l'individualisme i lligat a la participació del poble en la vida política i en la seva creixent influència en el govern.
És això el que constitueix un eix bàsic de la política americana per quasi dos segles i que fa que Roosevelt hagués d'esforçar-se per convèncer els seus conciutadans del perill exterior per entrar a la guerra al 1941, encara que va ser Pearl Harbor el que li va resoldre el problema, o que Truman hagués d'exagerar el perill del comunisme per aconseguir pressupostos de defensa elevats, galvanitzant la política del país durant la guerra freda, argument que se li va girar en contra quan l'anticomunisme predicat va portar a la radicalització social que va suposar el maccarthysme.
És aquest pragmatisme populista i conservador el que alimenta avui el front anti Obama, que el veu massa a l'esquerra, massa internacionalista, amb idees allunyades del que vol i necessita l'americà mitjà que no creu en el canvi climàtic, que no vol perdre la sobirania que suposa sotmetre's al Tribunal Penal Internacional, que no vol la globalització i el lliure comerç si això fa perdre llocs de treball americans... És, doncs, clar que la dreta americana és profundament ideològica d'arrel lliberal i de defensa de l'individu amb una certa dosi de populisme. És aquesta evidència de simplicitat i ideologia sense matisos la que fa triomfar una figura primària com Sarah Palin fins a l'extrem de postular-se com una candidata a la presidència.
Però aquests principis no hi són a la dreta espanyola, perquè aquesta a vegades és ideològicament democristiana: “Nosotros creemos en una sanidad pública, universal i gratuita... en una educación pública... en un sistema de pensiones... esto no lo ha inventado la izquierda, el origen está en los democristianos...”; o conservadora: “Sólo aspiran a un resurgir del Estado de Bienestar quienes siguen deseando este modelo dirigista. El Estado de Bienestar es incompatible con la sociedad actual…”; o lliberal: “Más sociedad, como dice nuestro lema, es menos regulación, menos intervenciones, menos prohibiciones, menos meterse en la vida de la gente y más libertad…” A la dreta espanyola –que es manifesta defensora de la família, dels valors tradicionals i de la pàtria–, quan arriba al poder, el que és quantitatiu agafa força i les ideologies passen a segon terme. Els diferents efectes que sobre el resultat electoral té la corrupció a la dreta, a què no afecta, i a l'esquerra, que no és mai capaç de superar-la (els casos Gürtel i Pretòria en són exemples), és una demostració més del pragmatisme que caracteritza la primera i el conceptualisme ideològic que condiciona la segona.
És també cert que la defensa ferma per la dreta espanyola dels principis morals de l'església perd consistència i rotunditat quan l'esquerra introdueix modificacions a la legislació per fer-la més propera als usos socials, que la dreta no torna a modificar quan arriba al poder, malgrat les crítiques fetes quan era oposició. Les raons d'aquesta diferència entre la dreta anglosaxona i l'espanyola són difícils d'identificar però deriven potser del fet que aquesta última és hereva del feixisme i no del liberalisme com aquella, i el feixisme ha estat la ideologia política en què la mentida, la intoxicació i la hipocresia formaven part de l'essència de la seva ideologia. Si fos així tindríem un problema... i necessitaríem temps.
