Articles

Por de l'estranger

“Els immigrants d'avui han arribat per quedar-se. S'han d'incorporar amb tots els drets i deures a la nostra manera de viure, de treballar, de respectar-nos, de parlar i de conviure”

El món s'està movent a una velo­ci­tat sense con­trol. En tots els camps i en molts països. Han cai­gut fron­te­res econòmiques, polítiques i, molt espe­ci­al­ment, han cai­gut les fron­te­res del conei­xe­ment i de la infor­mació. Es mouen tots els pro­duc­tes, els béns, els capi­tals i els fets, que es conei­xen en temps real arreu del món. Tot se sap a tota hora i des de qual­se­vol indret.

Però es mouen també les per­so­nes. Amb més difi­cul­tats, però es mouen. Es cal­cula que hi ha uns 250 mili­ons d'immi­grants que han fugit dels seus països cer­cant una vida més digna per raons econòmiques, polítiques o reli­gi­o­ses. L'espai i el temps s'han reduït. La mobi­li­tat és extra­or­dinària i aquell con­cepte de naci­o­na­li­tat que obliga tot­hom a trans­por­tar un pas­sa­port que l'iden­ti­fi­qui, una obli­gació que es va impo­sar després de la Gran Guerra de 1914, és cada vegada més difícil que es com­pleixi.

Cata­lu­nya ha vis­cut una allau de nou­vin­guts sense pre­ce­dents en la seva quan­ti­tat i en un període tan curt de temps. Més d'un catorze per cent dels que con­vi­uen a Cata­lu­nya han arri­bat en els últims quinze anys, cosa que ha fet aug­men­tar la població fins a 7,3 mili­ons d'habi­tants. Men­tre eren neces­sa­ris per con­tri­buir al crei­xe­ment econòmic eren ben rebuts. Ara que la crisi ens afecta a tots, l'impacte de la immi­gració és per­ce­but com un fac­tor nega­tiu per molts cata­lans. L'última enquesta del CEO (Cen­tre d'Estu­dis d'Opinió) ens diu que una quarta part de cata­lans són into­le­rants amb la immi­gració i la mei­tat opi­nen que hi ha massa estran­gers. El que menys molesta als cata­lans és tre­ba­llar o estu­diar amb immi­grants (11,5%), però quan se'ls pre­gunta si vol­drien viure en un barri on hi hagi molta immi­gració la xifra es dis­para (28,2%), per arri­bar al màxim rebuig quan es tracta de por­tar els fills a una escola on hi hagi molts nens fills d'immi­grants. Més de la mei­tat dels enques­tats pel CEO no llo­ga­rien un pis a una família immi­grada.

Sor­to­sa­ment no s'han regis­trat con­flic­tes soci­als impor­tants. Però el males­tar d'una part de la població serà tema cen­tral de la cam­pa­nya de les muni­ci­pals del mes de maig. No sola­ment ho farà el par­tit ultra­dretà de Josep Anglada, que és el segon en nom­bre de regi­dors a la ciu­tat de Vic, sinó que també s'hi afe­girà Xavier García Albiol, del Par­tit Popu­lar de Cata­lu­nya, que ha con­ver­tit la immi­gració en el tema prin­ci­pal de la seva cam­pa­nya. Tot dient que els cata­lans no som racis­tes pro­clama que tenim un pro­blema de super­vivència a Cata­lu­nya.

La inte­gració de tants nou­vin­guts de sobte no és fàcil. Una senyora que inter­ve­nia ahir en el pro­grama de Josep Cuní deia que de la immi­gració ningú en parla en públic, però sí que és motiu de con­ver­ses entre la gent del car­rer. No és fàcil a França, on el pre­si­dent Sarkozy ha expul­sat cen­te­nars de gita­nos per decret i ha inten­tat crear, sense gaire èxit, una iden­ti­tat específica­ment fran­cesa. Més de cinc mili­ons de fran­ce­sos són con­si­de­rats immi­grants, encara que només sigui perquè són de religió musul­mana. Tam­poc és fàcil a la Itàlia de Ber­lus­coni, que ha apro­vat lleis per denun­ciar tots els que no por­tin papers i fer-los fora del país. El pri­mer minis­tre Came­ron va dir fa poc que el model mul­ti­cul­tu­ral havia fra­cas­sat a la Gran Bre­ta­nya.

Les solu­ci­ons no són sen­zi­lles ni fàcils. Però hem de bus­car sor­ti­des ima­gi­na­ti­ves i jus­tes per tal de trac­tar dig­na­ment les per­so­nes que són aquí i que difícil­ment mar­xa­ran. Tots som con­seqüència d'encre­ua­ments ante­ri­ors. La demògrafa Anna Cabré diu que als segles XVI i XVII hi havia molts indrets de Cata­lu­nya on la mei­tat dels habi­tants havien nas­cut a França. El meu cognom és un exem­ple de pro­cedència fran­cesa encara més antiga. Però Anna Cabré diu també que sense la immi­gració dels últims 150 anys, immi­gració penin­su­lar prin­ci­pal­ment, a Cata­lu­nya hi viuríem avui uns dos mili­ons i mig de per­so­nes.

El model nord-ame­ricà és molt sim­ple perquè el país és fruit de la immi­gració, i no n'ha fet una càrrega sinó que ho ha con­ver­tit en un actiu. Per ser japonès, xinès, italià, ale­many o espa­nyol s'ha d'haver nas­cut en aquests països. Per ser nord-ame­ricà sim­ple­ment s'ha de viure allà el temps que mar­quin les lleis. El cas d'Israel és més com­plex. Tot jueu pot esde­ve­nir ciu­tadà isra­elià pel sol fet de ser-ho.

Mal­grat el que diguin les enques­tes, i accep­tant els pro­ble­mes que com­porta tanta gent arri­bada de sobte, penso que és posi­tiu per a Cata­lu­nya l'existència de tants nou­vin­guts. Els països i les naci­ons no són foto­gra­fies fixes. Evo­lu­ci­o­nen contínua­ment, de tal manera que la Cata­lu­nya d'avui és molt dife­rent de la de fa cin­quanta anys i de la que serà el 2050. Una infor­mació d'ahir deia que dos de cada tres delinqüents detin­guts a Bar­ce­lona són estran­gers i que els 18.754 arres­tats pels Mos­sos d'Esqua­dra eren de 131 naci­o­na­li­tats. Són dades inqüesti­o­na­bles.

Però penso també que l'allau de per­so­nes vin­gu­des de fora ha apor­tat també una saba nova, una nova cul­tura de l'esforç, d'afron­tar l'adver­si­tat, del tre­ball, de l'estalvi i de la res­pon­sa­bi­li­tat d'aju­dar les seves famílies, que viuen molt lluny i en con­di­ci­ons molt precàries. No han vin­gut per caprici ni per ganes. Han arri­bat perquè els ha expul­sat la misèria, la pobresa, la gana i la ines­ta­bi­li­tat social i política. Tinc la sen­sació que som als segles III i IV, quan Roma havia arri­bat a la cúspide de la seva glòria, del seu domini, d'una civi­lit­zació que es recre­ava exces­si­va­ment en la seva como­di­tat, que no tenia sol­dats pro­pis i que estava rode­jada per aquells bàrbars que l'empe­ra­dor Marc Aureli des­cri­via en les seves medi­ta­ci­ons escri­tes en una tenda de cam­pa­nya als afo­res de Viena pre­di­ent el que pas­sa­ria cent anys després.

Els immi­grants d'avui han arri­bat per que­dar-se. S'han d'incor­po­rar amb tots els drets i deu­res a la nos­tra manera de viure, de tre­ba­llar, de res­pec­tar-nos, de par­lar i de con­viure. La llen­gua l'apren­dran a l'escola encara que tar­din una mica de temps. Però serà també la seva llen­gua pròpia si és un ins­tru­ment de comu­ni­cació, de res­pecte, de peda­go­gia i d'excel·lència. Tin­drem el país que surti d'aquesta bar­reja colos­sal. No serà un país per­fecte però serà Cata­lu­nya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.