Canyes pensants

Som gegants amb peus de fang, els humans. A petita escala ho vam cons­ta­tar l'any pas­sat per aques­tes dates, amb la gran nevada. I ara ho expe­ri­men­tem de nou amb la catàstrofe del Japó. De sobte una atza­ga­iada de la natura ens col·loca en el nos­tre lloc; i molts dels sis­te­mes de vida vigents unes poques hores abans, ja no ser­vei­xen per afron­tar la nova situ­ació cre­ada. És després d'un d'aquests embats quan més es comprèn aque­lla magnífica expressió de Pas­cal, que, esta­blint una aliança entre fra­gi­li­tat i intel·ligència, defi­neix l'ésser humà com una canya pen­sant. És molt pre­vi­si­ble que arran de la catàstrofe del Japó es pro­pa­gui la indústria de l'apo­ca­lipsi, una indústria que no només s'expressa en ter­mes reli­gi­o­sos, sinó també civils i ideològics. Ara, com tan­tes altres vega­des, tenim l'obli­gació de cobrir el buit perillós que es crea entre desin­for­mació i pro­se­li­tisme. I en aquest sen­tit sem­bla que no hàgim superat aquest buit, ja que els diagnòstics es con­cen­tren més en el pro­se­li­tisme que no pas en la infor­mació. D'una banda hi ha la cate­quesi d'un eco­lo­gisme sacra­lit­zant, que con­cep la natura com a més impor­tant que la huma­ni­tat; i, de l'altra, hi ha la pro­fe­cia del fona­men­ta­lisme libe­ral, que pro­pugna que el crei­xe­ment il·limi­tat de l'eco­no­mia és més pri­mor­dial que no pas la decisió de les per­so­nes. Contínua­ment, en dimen­si­ons micro i macro, estem recap­tant argu­ments incon­tes­ta­bles per can­viar els nos­tres sis­te­mes de vida. La crisi energètica, la des­trucció de la bio­di­ver­si­tat, la con­ta­mi­nació, el tes­ti­moni esfereïdor que sobre la pesca pot ofe­rir qual­se­vol pes­ca­dor del nos­tre lito­ral, l'escan­da­losa i fari­saica manca d'inversió en trans­port públic…, totes aques­tes rea­li­tats s'han d'afron­tar amb infor­mació rigo­rosa. Cal explo­tar el pro­digiós pen­sa­ment de la fràgil canya que som.