Figueres i ‘Canigó'

Una nova ini­ci­a­tiva del cre­a­dor i direc­tor del Museu del Joguet de Figue­res, l'amic Joan, ha ser­vit per treure la pols de la revista Canigó, ini­ci­ada a la capi­tal de l'Empordà l'any 1954 per Xavier Dalfó i con­ti­nu­ada, el 1975, amb un altre aire, per la seva esposa, Isa­bel Clara Simó, fins a l'any 1983. Trenta anys de durada. La sala d'expo­si­ci­ons del museu ofe­reix al públic la con­tem­plació i anàlisi dels exem­plars de la revista, en espe­cial de la pri­mera època. Dis­sabte pas­sat es va inau­gu­rar i, sobre­tot, a través d'una xer­rada en què van inter­ve­nir Jaume Gui­lla­met, Xavier Dalfó, Isa­bel Clara Simó i l'alcalde de Figue­res, Santi Vila, es va cons­ta­tar la importància i la vita­li­tat que havia tin­gut l'esmen­tada publi­cació. A les pàgines de Canigó hi va col·labo­rar molta gent. Alguns ho van fer de manera per­sis­tent i altres, com jo mateix, cinc o sis vega­des pun­tu­als (1969/70), par­lant, quasi sem­pre, de la Costa Brava, la seva història i la seva gent. Tot i la irre­llevància de la meva par­ti­ci­pació, com que me'n queda un bon record, no vaig resis­tir la temp­tació de fer cap a Figue­res i assis­tir a aquest acte que repre­sen­tava recor­dar el que fou la revista i reveure cares ami­gues, això sí, amb molta més edat. Quan jo escri­via a Canigó tenia 26 anys. Ara en tinc 67. Ha plo­gut força. El revi­val, però, ha val­gut la pena. Els cre­a­dors de la revista n'han d'estar con­tents. L'agraïment ciu­tadà és just i neces­sari.