Plens de paciència

A mi se m'havia expli­cat sem­pre que la paciència és una vir­tut que es va adqui­rint amb els anys o bé la impaciència un defecte que es cura amb l'edat. A aquesta evidència amb par­cel·les de veri­tat abso­luta s'hi tro­ben fis­su­res impor­tants que jus­ti­fi­quen la idea que de veri­tats abso­lu­tes només n'hi ha una.

Ho reco­nec: sóc una per­sona impa­ci­ent. Molt impa­ci­ent. Però estic segura que com alguns de vostès, també per­so­nes impa­ci­ents, he demos­trat i demos­tro, una i altra vegada, que estic car­re­gada de paciència. Ens hem fet un fart, plens de “poca” paciència infan­til, de men­jar pa amb oli asse­guts a res­tau­rants, espe­rant que arribés la pre­uada comanda tri­ada pels adults. Ens hem engran­dit i tre­ba­llat la paciència durant llar­gues hores d'estudi de car­rera uni­ver­sitària. Ens l'hem con­tro­lada a les sales d'espera quan, després d'haver lle­git el set­ma­nal cadu­cat, la revista científica que t'importa un rave o la publi­cació gas­tada i rebre­gada, escol­tes el teu nom i mires, amb una certa pre­potència els pobres indi­vi­dus que, com tu fa només uns segons, s'hau­ran d'espe­rar lle­gint aque­lles publi­ca­ci­ons bru­tes i anacròniques. Ens la tran­quil·lit­zem quan entrem a la car­nis­se­ria plena a ves­sar on els fills es neguen a anar si no hi ha la comanda encar­re­gada. O li fem teràpia davant un entre­banc fer­ro­vi­ari o un retard en l'avió que teníem assig­nat i que obliga a bus­car alter­na­ti­ves d'oci. La vida és plena de moments ine­vi­ta­bles de paciència. Però hi ha un món que la fa antagònica amb l'actu­a­li­tat. Men­tre que de manera cons­tant i dis­ci­pli­nada, cada quinze dies, jo espe­rava amb paciència que sortís Lily (publi­cació feme­nina tre­men­da­ment cursi i fantàstica dels setanta) per conèixer de manera esgla­o­nada les peripècies d'alguna jove ena­mo­ra­dissa, els meus fills es bai­xen tots els capítols de totes les tem­po­ra­des de la sèrie que els interessa o veuen una pel·lícula encara per estre­nar asse­guts al sofà de casa. Viu­rem més. Molt més del que varen viure els nos­tres besa­vis, però pre­ci­sa­ment per això, i com que sabem com és de fràgil tot ple­gat, seguim tenint molta pressa. I quan tenim el pri­vi­legi de tro­bar un plaer físic o intel·lec­tual sinuós, sabent que tot és efímer, el fem durar, l'ali­men­tem i l'aca­ro­nem per si de cas té volun­tat d'aca­bar-se.