La primera quaresma

Qua­resma, en sen­tit lite­ral, vol dir qua­ran­tena. Són els qua­ranta dies ante­ri­ors a la Pas­qua. I també, encara que no se'n parli gaire, els qua­ranta dies ante­ri­ors a la pre­di­cació de Jesús. És prou sabut que Jesús, abans d'ini­ciar la vida pública, se n'anà al desert a medi­tar i pre­gar. S'hi va estar, segons l'evan­ge­lista Lluc, qua­ranta dies. Qua­ranta dies enfor­tint l'espe­rit i apro­fun­dint la seva par­ti­cu­lar vocació d'ins­truir els humils, aco­llir els peca­dors, gua­rir els malalts i anun­ciar a tot­hom la bona nova de l'amor de Déu. Estava ple­na­ment con­vençut que el com­pli­ment de la llei, tal com es duia a terme, no podia ser pla­ent a Déu, per la sen­zi­lla raó que era exclo­ent. I Déu no fa excep­ci­ons amb les per­so­nes, com tam­poc les faria ell. D'altra banda, el culte del tem­ple, basat en el sacri­fici d'ani­mals i en les ofre­nes, tam­poc podia plaure a Déu, per la mateixa raó: els pobres no hi podien par­ti­ci­par. I qui diu els pobres, diu els impurs, els recap­ta­dors d'impos­tos, els peca­dors, els tolits i els malalts crònics. Eren tan­tes les per­so­nes que res­ta­ven al marge de la religió i dels seus supo­sats bene­fi­cis, que es qüesti­o­nava el mateix con­cepte de religió. Ja no diguem els seus repre­sen­tants: els sacer­dots cor­rup­tes, els fari­seus hipòcri­tes i els sadu­ceus incrèduls. Què es podia espe­rar d'aquesta plu­tocràcia pre­te­sa­ment reli­gi­osa? No res. El que calia era desem­mas­ca­rar-los. Jesús es pre­gun­tava si seria capaç de fer-ho. S'hi veia amb cor? Aquí es pre­sentà la pri­mera temp­tació: no aga­far-se les coses tan a la valenta. Però ell estava dis­po­sat a tot, con­vençut com estava que el prin­ci­pal ali­ment dels homes no és el pa sinó la paraula de Déu. I la paraula que millor defi­nia Déu era l'amor. Déu era amor i calia que tot­hom ho sabés. I no només de paraula, sinó que calia pre­di­car-ho amb l'exem­ple. Estava dis­po­sat a fer-ho? La segona temp­tació (la temp­tació que ens inclina a l'èxit, al poder i al lucre per­so­nal) va que­dar imme­di­a­ta­ment bes­can­tada. Res de tot això no l'atreia. Com tam­poc la vani­tat, ter­cera temp­tació. Con­fi­a­ria en Déu, més que en ell mateix, i no li dema­na­ria impos­si­bles. Durant qua­ranta dies, Jesús no menjà res. Es dedicà a bui­dar-se d'ell mateix i a omplir-se de Déu (l'Altre abso­lut). I, a par­tir d'aquí, va deci­dir que havia arri­bat l'hora de demos­trar que esti­mar Déu és esti­mar el proïsme. Això és tot. Fi de la pri­mera qua­resma.