El tercer home

Molts ciu­ta­dans recor­den el moment en què van saber la mort de John Fitz­ge­rald Ken­nedy o l'atac a les Tor­res Bes­so­nes. Molts, també, recor­den el moment en què van lle­gir per pri­mera vegada el Mani­fest Groc de 1928, un text tan avant­guar­dista que encara con­ti­nua, en gran part, vigent. Dels fir­mants, el més cone­gut és en pri­mer lloc Sal­va­dor Dalí, i en segon lloc Sebastià Gasch. Ara, final­ment, ha arri­bat el moment de saber qui era el ter­cer home, Lluís Mon­tanyà.

Joan Her­rero Senés ha publi­cat a Con­tra­vent Defensa de l'avant­guar­disme, més de tres-cen­tes pàgines de tex­tos d'aquest crític i arti­cu­lista que va con­tri­buir a donar forma –i ales– als movi­ments artístics i lite­ra­ris cata­lans més avançats dels anys vint i trenta. En aquesta anto­lo­gia, Mon­tanyà defensa Josep Maria Junoy, J.V. Foix, Car­les Sin­dreu, i també Tris­tan Tzara i García Lorca. Però el millor regal és que hi tro­bem trans­crita, per pri­mera vegada, la con­ferència sobre lite­ra­tura i cinema que va pro­nun­ciar el 1932 a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona.

Les rela­ci­ons entre aques­tes dues arts, una de les més anti­gues i l'altra de les més noves, han tin­gut una inten­si­tat i un flux prou dife­rents. Molts encara recor­dem com, fa un parell de dècades, abun­da­ven els fal­sos puris­tes que opo­sa­ven l'una a l'altra. Doncs bé, segons Lluís Mon­tanyà les rela­ci­ons van pas­sar per tres fases. En un pri­mer moment, «la lite­ra­tura abocà sobre el cinema tota la seva misèria sobrera». Més enda­vant, el cinema sen­zi­lla­ment va obli­dar la lite­ra­tura. En una ter­cera fase, la influència és mútua, fins al punt que «els novel·lis­tes escriu­ran ins­tin­ti­va­ment per al cel·luloide cre­ient escriure per al lli­bre». Quina luci­desa, dir això fa vui­tanta anys, i quina desgràcia, haver hagut d'espe­rar tant per saber-ho. Al final de la con­ferència, com a exem­ple del que aca­bava de dir, Lluís Mon­tanyà va lle­gir frag­ments d'obres de Rim­baud, Lau­tre­a­mont, Proust, Joyce, Zweig i Azorín. Com havia escrit pocs anys abans al Mani­fest Groc: «Vivim una època nova, d'una inten­si­tat poètica impre­vista».

Grandíssim i mala­gua­nyat Mon­tanyà, que després de la guerra es va haver d'exi­liar i va aca­bar a Gine­bra, tra­duint infor­mes tècnics a l'Orga­nit­zació Mun­dial del Tre­ball, sense tor­nar mai més a casa seva ni al seu país.