Opinió

LA TRIBUNA

Immigració i hipocresia

Ens cal fermesa, ens cal convicció i unes grans dosis d'autoestima

Agi­li­tar que el català puntuï en els per­mi­sos dels immi­grants em sem­bla una bona ini­ci­a­tiva, tot i que arriba arros­se­gant una gran hipo­cre­sia per part de la soci­e­tat, i espe­ci­al­ment per part dels empre­sa­ris. L'estudi del CEO ens diu que el 85,5% dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya creu que la immi­gració és exces­siva i té efec­tes nega­tius. La immi­gració ocupa la ter­cera pre­o­cu­pació dels cata­lans, només dar­rere de l'atur i de la situ­ació econòmica actual. De fet, la majo­ria dels enques­tats opina que la presència d'immi­grants durant la crisi agreuja la mala dinàmica econòmica del Prin­ci­pat.

La llei d'aco­llida, apro­vada pel PSC, ERC i ICV-EUiA, a més de CiU, la legis­la­tura pas­sada, i que encara no ha estat des­ple­gada, esta­bleix que els immi­grants “han d'asso­lir les com­petències lingüísti­ques bàsiques en català”. D'altra banda, el regla­ment de la llei d'estran­ge­ria per­met cer­ti­fi­car l'esforç d'inte­gració de les per­so­nes estran­ge­res en els expe­di­ents d'arre­la­ment, rea­gru­pa­ment fami­liar i reno­vació del permís de residència.

Si l'estudi publi­cat pel CEO res­pon a una per­cepció fidel al que real­ment pen­sen els ciu­ta­dans d'aquest país, ens tro­bem amb opi­ni­ons inco­he­rents davant la pràctica real en la vida labo­ral, ja que una bona part li obre les por­tes de con­trac­tació en bars, res­tau­rants, fàbri­ques de cot­xes, ope­ra­do­res de tele­fo­nia, petits comerços, prostíbuls… ¿“Roben” la feina a no immi­grants?, o ¿per­me­tem tots ple­gats que els la “robin”?, si és que la paraula entre come­tes és l'encer­tada per dir que som un país que dorm a la figuera en tots els sen­tits. L'empre­sari opta per la via fàcil, una nòmina més barata amb unes con­di­ci­ons labo­rals que difícil­ment accepta un tre­ba­lla­dor diguem del país.

La lec­tura fàcil és, doncs, la que veiem reflec­tida en l'estudi del CEO, i, per tant, la de cul­par la immi­gració de la poca oferta labo­ral del país. La lec­tura més afi­nada, però, és ana­lit­zar com­por­ta­ments, acti­tuds, de la mateixa soci­e­tat, que pre­fe­reix apro­fi­tar una mà d'obra barata, més avan­tat­josa per a la patro­nal, i que per­met ampliar el seu marge de bene­fici en detri­ment dels matei­xos immi­grants, con­for­mats a mal­viure, i dels ciu­ta­dans del país, que no accep­ten tan fàcil­ment aques­tes precàries con­di­ci­ons labo­rals.

¿Com podem alliçonar el col·lec­tiu immi­grant si fins ara hem actuat sense cri­teri en la política d'aco­llida? Un exem­ple: els dar­rers anys s'ha con­trac­tat per­so­nal mèdic immi­grant, una majo­ria del qual no pot acre­di­tar conei­xe­ments sufi­ci­ents de català per aten­dre la ciu­ta­da­nia. El Trac­tat de cava­lle­ria de Pere III (segle XIV), amb una visió pre­mo­nitòria, ens diu que “convé al poble que haya dues coses, ço és, savi­esa e esforç, per ço que sàpien bé defen­dre ço del seu e tol­dre de lurs ene­michs…”, és a dir, que si volem ser merei­xe­dors de la pròpia terra, ens cal intel·ligència i esforç, ens cal ser com­pe­ti­tius i alhora orgu­llo­sos del que tenim i del que també podem acon­se­guir. Sense això, rene­ga­rem de la nos­tra pròpia iden­ti­tat.

Més auto­e­xigència

Col·legues meus de pla­ni­fi­cació lingüística em comen­ta­ven que el nivell d'exigència deu haver bai­xat perquè fun­ci­o­na­ris que ofi­ci­al­ment tenen el nivell mitjà de català come­ten massa fal­tes, sobre­tot d'estruc­tu­res i de fra­se­o­lo­gia. Ens cal, doncs, més auto­e­xigència, més auto­es­tima per lide­rar pro­jec­tes cul­tu­rals a nivell euro­peu.

Un altre exem­ple, doncs, d'on som sense un horitzó cert que ens il·lumini davant de tanta fos­cor. I la fos­cor comença per la inèrcia de la mateixa soci­e­tat civil, amb una certa per­mis­si­vi­tat de la mateixa admi­nis­tració (si ens ate­nem al que hem vist els dar­rers anys). Ens cal fer­mesa, ens cal con­vicció i unes grans dosis d'auto­es­tima, sense les quals viu­rem anys en què tot estarà per fer i tot serà pos­si­ble. I el pos­si­bi­lisme no aixeca un país i n'afa­vo­reix la decons­trucció, que vol dir sacri­fi­car llen­gua i cul­tura i sot­me­tre'ns a l'espa­nyo­lisme més reac­ci­o­nari. ¡Adéu, Espa­nya!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.