Líbia, oportunitats i riscos

Encara no sé si ha sigut una decisió intel·ligent inter­ve­nir a Líbia. Només veig clar que l'ope­ració posarà a prova la capa­ci­tat de lide­ratge de la Unió Euro­pea com mai fins ara cap altre con­flicte ho havia fet. Tot i que Ale­ma­nya es manté al marge de l'empresa, tant l'èxit com el fracàs de l'aven­tura mar­ca­ran la imatge inter­na­ci­o­nal de tot el con­ti­nent i de les seves ins­ti­tu­ci­ons polítiques pels pròxims anys.

Per ara, la inter­venció es porta a terme al més pur estil euro­peu. Els efec­tius s'han des­ple­gat amb una cober­tura retòrica de caire huma­ni­ta­rista napoleònica, tan vaga com gran­di­loqüent, i per ini­ci­a­tiva dels dos grans vells impe­ris colo­ni­als, França i la Gran Bre­ta­nya. Itàlia, fent honor al seu paper de com­parsa, no ha pogut inci­dir en els plans de l'aven­tura, que si acaba mala­ment pagarà més cara que ningú, perquè té Líbia a tocar.

L'Europa medi­terrània con­ti­nua man­cada de força política, sot­mesa als interes­sos de França i de la Gran Bre­ta­nya. Espa­nya s'ha afe­git a la guerra amb un entu­si­asme de país tite­lla i mar­gi­nat que encara està donant les gràcies per la seva incor­po­ració a Europa. Entre Gad­dafi i Sad­dam Hus­sein hi ha menys diferències que entre Zapa­tero i Aznar, però ja es pot avançar que el PP no traurà d'aquesta guerra el ren­di­ment polític que la inter­venció a l'Iraq va donar als soci­a­lis­tes.

Si Gad­dafi caigués aviat i l'opo­sició acon­seguís orga­nit­zar-se, Europa gua­nya­ria pres­tigi en el con­cert mun­dial. La deter­mi­nació de França i la Gran Bre­ta­nya mar­ca­rien un pre­ce­dent i uns rols dins la mateixa UE, que la cohe­si­o­na­rien i li dona­rien auto­con­fiança. Ara: si resulta que Beng­hazi és el cau d'isla­mis­tes que tot­hom asse­gu­rava que era fins fa qua­tre dies, o si Gad­dafi acon­se­gueix estan­car el con­flicte, ales­ho­res pati­rem.

Líbia té un ter­ri­tori difícil de con­tro­lar. La distància entre les ciu­tats i les males comu­ni­ca­ci­ons fan que a mesura que les tro­pes s'allu­nyen dels cen­tres de coman­da­ment es tor­nin més i més vul­ne­ra­bles. Els joc d'avenços i retro­ces­sos que hem vist entre les for­ces de Gad­dafi i de l'opo­sició ja es van pro­duir durant la II Guerra Mun­dial, entre britànics i ale­manys, per les matei­xes raons.

Iraq i l'Afga­nis­tan ens han ense­nyat que en aques­tes inter­ven­ci­ons les pri­me­res set­ma­nes són lluïdes però que no és gens fàcil cons­truir la pau sobre el ter­reny. La idea que la paci­fi­cació de Líbia influirà en la demo­cra­tit­zació del món àrab tin­dria més cre­di­bi­li­tat si Gad­dafi governés un país de 80 mili­ons d'habi­tants com Egipte, però no és el cas. Des que va escla­tar la crisi, a més, cada libi rep 500 dinars –la suma que el règim donava als atu­rats– i que és sufi­ci­ent per viure bé. En un país tan poc cohe­si­o­nat i de fron­te­res tan arti­fi­ci­als, com reac­ci­o­na­ran els par­ti­da­ris de Gad­dafi, si demà s'ensorra el règim?

Tenint en compte l'agenda dels Estats Units, si la cosa es com­plica tocarà als països euro­peus d'ofe­rir solu­ci­ons. En una Europa asso­lada per la crisi, com es ges­ti­o­narà un con­flicte llarg? La Gran Bre­ta­nya fa dos anys que reta­lla els pres­su­pos­tos de defensa, enmig d'una forta polèmica sobre la sag­nia de diners i d'homes que costa l'Afga­nis­tan. Sem­bla com si, amb Ale­ma­nya abo­cada a l'est, la Gran Bre­ta­nya i França hagues­sin cor­re­gut a apro­fi­tar l'opor­tu­ni­tat de fer val­dre el seu poder al Medi­ter­rani. La seva ini­ci­a­tiva, però, també com­pro­met el govern de la Unió Euro­pea i la seva política exte­rior.

Qua­tre dels cinc països que es van abs­te­nir en el con­sell de segu­re­tat són eco­no­mies emer­gents: Bra­sil, Rússia, l'Índia i Xina. Això vol dir que Europa i els Estats Units encara tenen marge per cons­truir el món d'acord amb als seus prin­ci­pis, però que tam­poc no estan en con­di­ci­ons de mal­ba­ra­tar cap xec. Espe­rem que Came­ron i Sarkozy hagin fet bé els càlculs, pen­sant en allò que a Cata­lu­nya repe­tim amb tanta pedan­te­ria: que la pri­mera cosa que cal evi­tar en política és fer el ridícul. Si Europa vol mar­car per­fil al marge dels nord-ame­ri­cans no pot sus­pen­dre aquest test davant del món. Amb Líbia veu­rem si som majors d'edat.