Engrunes d'eternitat

Què tenen en comú Mon­taigne, Des­car­tes i Pas­cal? Doncs que tots tres for­men part d'un cor­rent filosòfic francès mar­cat per la clare­dat expo­si­tiva i la volun­tat d'arri­bar a tots els públics. És en aquesta escola que s'autoin­se­reix el pen­sa­dor André Comte-Spon­vi­lle, un autor que genera addicció entre els lec­tors amb els seus assaigs (cent mil exem­plars venuts amb La feli­ci­dad, des­es­pe­ra­da­mente) i que torna a Bar­ce­lona arran de la publi­cació d'El pla­cer de vivir (Paidós).

En aquest volum recull 101 arti­cles publi­cats en la premsa els dar­rers vint anys (de prop de qua­tre-cents) o, més ben dit, “propòsits” (“pro­pos” en francès). “Els propòsits són un gènere que tran­sita entre la lite­ra­tura i la filo­so­fia que va inven­tar el filòsof Alain a prin­ci­pis del XX. Són arti­cles de premsa que trac­ten de la filo­so­fia més que de l'actu­a­li­tat”. L'amor, la mort, l'existència de Déu, la democràcia, la crisi econòmica, l'Alz­hei­mer, la feli­ci­tat... els temes que tracta són molt diver­sos, però tots tenen en comú la mirada de l'autor: “Cerco en l'actu­a­li­tat aque­lles engru­nes d'eter­ni­tat que seran interes­sants d'aquí a uns segles”. Res de donar tes­ti­moni, doncs, amb els seus arti­cles, sinó més aviat inci­tar a pen­sar i refle­xi­o­nar sobre la vida.

Qual­se­vol podria ima­gi­nar-se Comte-Spon­vi­lle com el Sòcra­tes del segle XXI. De cap manera. “Sòcra­tes era un ide­a­lista; jo, en canvi, sóc mate­ri­a­lista i em sento més a prop d'Epi­cur, que va desen­vo­lu­par un art de viure, i de Karl Pop­per pel seu raci­o­na­lisme crític.”

Com ja ha defen­sat en ante­ri­ors lli­bres, el filòsof con­cep la filo­so­fia com una “recerca de la feli­ci­tat a través de la veri­tat”. Aquest seria, segons ell, el tret dife­ren­cial amb els popu­lars manu­als d'auto­a­juda: “Aquests lli­bres sovint obli­den la veri­tat i pri­o­rit­zen la feli­ci­tat a base de pro­moure la posi­ti­vi­tat davant la vida”.

Per­so­nal­ment, Comte-Spon­vi­lle es con­si­dera “feliç”, tot i que el seu somni d'ado­les­cent –esde­ve­nir escrip­tor– no s'ha rea­lit­zat: “Després de lle­gir Proust i Céline vaig enten­dre que mai escriu­ria tan bé com ells. En canvi –i pot sem­blar molt poc modest–, lle­gint Des­car­tes i Pas­cal vaig veure que pot­ser no podria filo­so­far millor que ells, però sí igual de bé”.