L'anar a peu

La gent que corre em fa una enveja sana. El meu esforç físic es limita a cami­nar, una acti­vi­tat tan antiga com els humans, però que hauríem de prac­ti­car amb una certa dis­ci­plina. El cotxe ens faci­lita tant les coses, que si no fos per l'excés de vehi­cles que hi ha als car­rers apar­caríem a la porta de la botiga, del bar o l'escola. Mal­grat la crisi i que el preu de la gaso­lina s'enfila peri­llo­sa­ment, con­ti­nuem aga­fant el cotxe sense pen­sar que hi ha uns ser­veis públics que fun­ci­o­nen prou bé (dei­xem Renfe a banda) i que cami­nar trenta minuts dia­ris és una acti­vi­tat mode­rada i molt reco­ma­na­ble. Un informe de la Soci­e­tat Cata­lana de Medi­cina Fami­liar i Comu­nitària (CAM­FIC) indica que “la pres­cripció d'exer­cici físic és el gran repte de l'atenció primària per afron­tar l'epidèmia de l'obe­si­tat i millo­rar la qua­li­tat de vida dels ciu­ta­dans”. És a dir, reco­ma­nen que des de les con­sul­tes de primària es pres­cri­gui una acti­vi­tat física en funció del paci­ent. S'ha de tenir en compte que només un de cada tres cata­lans fa exer­cici físic de manera regu­lar. És clar, hi ha mol­tes mane­res de desen­vo­lu­par una acti­vi­tat física, i no és impres­cin­di­ble prac­ti­car un esport. Des d'aquest punt de vista hi ha mol­tes fei­nes salu­da­bles, i també es fa exer­cici en l'àmbit domèstic amb tas­ques com ara la jar­di­ne­ria i el bri­co­latge. Però el seden­ta­risme està ins­tal·lat en la soci­e­tat, i afecta, sobre­tot, les clas­ses més des­fa­vo­ri­des. L'excusa d'uns i altres quan se'ls pre­gunta per què no fan exer­cici, és la manca de temps. Pas­sar-se hores en un bar (amb els perills que com­porta) o escar­xo­fats en un sofà és una manera d'acu­mu­lar calo­ries cap a un no-retorn. No es tracta només d'estar més o menys gras­sos, la inac­ti­vi­tat física ens pre­dis­posa a patir malal­ties cròniques. I recor­din que no hi ha res més vell que l'anar a peu.