‘Lo Teixidor', la jota

La mort s'ha endut Josep Guarch, lo Tei­xi­dor, el dar­rer dels grans can­ta­dors de jota. Nat el 1931 a l'Aldea en una família tei­xi­dora camar­lenca, vivia a Amposta, on s'establí ja de xiquet. El 2009 se li dedicà una plaça amb un monòlit i va ser el dar­rer cop que cantà en públic. Ho féu a la seva ciu­tat, quan ja hi pas­sava els dar­rers temps de vida, a la residència d'avis. S'havia estre­nat als 15 anys, can­tant en una taverna de La Cava, més atret per la música que no pas pel cant: “Canto perquè m'agrada la música, no perquè m'agradi can­tar”, deia.

Auto­di­dacte com la majo­ria dels can­ta­dors, ame­nitzà tota mena d'esde­ve­ni­ments, públics, pri­vats i comer­ci­als, acom­pa­nyat de la seva ron­da­lla, amb els ins­tru­ments de vent i de corda pro­pis del gènere. Actu­ava sem­pre ves­tit amb camisa blanca i pan­ta­lons i armi­lla negres, sovint amb ulle­res de sol. Lluïa un bigoti d'aquells d'abans, pri­met, com pri­meta era cada cop més la seva veu, a mesura que l'edat avançava. Ver­sa­dor excel·lent, anava impro­vi­sant, a ritme de jota, cada nova rea­li­tat davant la qual havia de reac­ci­o­nar de manera ràpida i espontània, amb un tècnica empa­ren­tada amb les glo­ses mallor­qui­nes. L'havia sen­tit can­tar molts cops, en ple Delta, a La casa de Fusta, el res­tau­rant de l'Enca­nyis­sada, els diu­men­ges a l'hora de dinar.

Pas­sava de taula en taula i davant dels comen­sals impro­vi­sava una jota, sense cap més pista sobre aquests que la xiu­xi­ue­jada a cau d'ore­lla, uns segons abans, pel Lluís, l'amo del res­tau­rant: “Estos sinyors són de Bar­ce­lona, esta xica se mos casa, estos iaios fan cin­quanta anys de casats, este home de la barba és un metge molt impor­tant”, etc. Mes­tre de mes­tres en la impro­vi­sació, “ni li calia pen­sar-la, així era lo Tei­xi­dor!”, ha asse­gu­rat aquests dies lo Xicu­elo. Dar­rera icona d'un gènere únic dins la nos­tra cul­tura naci­o­nal popu­lar, la seva des­a­pa­rició ha entris­tit les ter­res de l'Ebre català i tots aquells que, sense ser-ne, ens n'esti­mem la gent i la cul­tura.

La jota de l'Ebre, la “cota” com pro­nun­cien els autòctons, és música, és dansa i és cançó. Però, sobre­tot, és un símbol de festa i d'ale­gria. Els can­ta­dors sem­pre han comp­tat amb una gran con­si­de­ració popu­lar, pel pres­tigi per­so­nal adqui­rit en la impro­vi­sació i per les fun­ci­ons posi­ti­ves tan diver­ses de la jota can­tada. Ha ser­vit per fer decla­ra­ci­ons d'amor, assu­a­vir con­flic­tes o superar dis­pu­tes, amb la mateixa eficàcia que ara té un to satíric, humorístic o rei­vin­di­ca­tiu o esdevé un cant d'amor i com­promís amb la terra. Tota la lluita con­tra l'intent de trans­va­sa­ment hau­ria estat una altra cosa sense la jota i sense l'esforç de reno­vació i moder­nit­zació que n'ha fet el grup ebrenc Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Fer­re­ries. Ells han tor­nat a fer vibrar els audi­to­ris emprant la mateixa eina que aque­lla “gent d'arros­sar i de gar­riga, que al mig del tre­ball can­tava, (...) que han donat a la jota, lo millo­ret de la vida”.

Ben viva la música i la dansa en dife­rents indrets del país, a més de l'Ebre, com ara Mallorca o el País Valencià, el moment de més com­pli­ci­tat, el dar­rer l'11 de setem­bre, va ser quan el valencià Miquel Gil, l'ebrenc Artur Gaya i la mallor­quina Miquela Lladó van omplir de ritme i de festa el Parc de la Ciu­ta­de­lla, com a demos­tració que la jota adqui­reix amb gran faci­li­tat una sin­to­nia imme­di­ata amb tot­hom qui l'escolta. Per això no hi ha fron­te­res musi­cals als Països Cata­lans i el valencià Pep Gimeno, Boti­farra, tri­omfa al Delta perquè canta a casa. Com abans hi han can­tat Manta, Cabet, Car­meta la d'Alejo, Boca de Bou, Codo­nyol, los Fla­rets, Pepe lo Bor­rero, Perot, lo Cara­gol, Noro i hi con­ti­nuen can­tant Jose­ret, Guar­det, lo Xicu­elo, Sofia Mora­les i tota la gent anònima capaç de per­dre la ver­go­nya i impro­vi­sar davant de tot­hom, a ritme de jota. Perquè la jota “es can­tava i es canta”.