Aterrada a la sitja del blat

De molt petit –anys 50– recordo per­fec­ta­ment que, en relació amb el batre, als pobles es par­lava de por­tar el blat al Ser­vei Naci­o­nal, així, amb el nom en català, una sitja espec­ta­cu­lar –lla­vors la zona del Rally era des­po­blada– que hi havia a l'entrada de Figue­res i que ara hom ha deci­dit de tirar a terra. Era una venda obli­gada, orde­nada pel règim des d'abans que acabés la Guerra, però ara no vull pas espe­cu­lar sobre les vir­tuts i els defec­tes de l'arte­facte creat pel fran­quisme per a la dis­tri­bució del cereal; el que vull és qüesti­o­nar –sí, ja ho sé: Déu nos en guard d'un ja està fet– la neces­si­tat d'asso­lar l'edi­fici. Res a dir, al con­trari, de l'ambu­la­tori que s'hi ha de fer; ara: dubto que no hi hagués cap solució arqui­tec­tu­ral que integrés la torre a les no nates dependències sanitàries. D'una banda la sitja donava caràcter al barri, la silu­eta havia mar­cat visu­al­ment tres gene­ra­ci­ons de figue­rencs i for­mava part essen­cial del mobi­li­ari urbà. I, de l'altra, s'hagués pogut apro­fi­tar per, amb el pre­cep­tiu ascen­sor, fer-hi un mira­dor sobre la ciu­tat i la Plana: avui dia l'arqui­tec­tura treu par­tit d'edi­fi­cis apa­rent­ment impos­si­bles i els fa aptes per a governs, ins­ti­tu­ci­ons...; segu­ra­ment el cos de la sitja, de la base al mira­dor, hagués pogut con­te­nir l'admi­nis­tració, el bar i alguns ser­veis mèdics del futur cen­tre sani­tari. Però a Figue­res que, St. Pere a banda, no té història urbana lle­vat d'alguna peça que arriba com a molt al segle i mig, ens fas­cina der­ruir.