L'endemà del dissabte

Cos­ta­ria negar que cer­tes reac­ci­ons a la con­sulta bar­ce­lo­nina del dia 10 han estat, si més no, curi­o­ses. Per exem­ple, les d'El Periódico de Cata­lu­nya, un diari que, com el seu homòleg dretà –encara no bilingüe– sem­pre ha defen­sat la idea que aquesta con­sulta no té cap mena d'importància; deu ser perquè tot­hom entengués fins a quin punt la con­sulta esmen­tada fos tan poc impor­tant que dos dies abans els d'El Periódico van dedi­car la por­tada sen­cera a una foto immensa d'uns volun­ta­ris que reco­llien vots al car­rer, recal­cada pel titu­lar dis­ci­pli­nari: “Així, no”.

D'altra banda, Giles Trem­lett, del The Guar­dian lon­di­nenc –un peri­o­dista cone­gut aquí per la seva manca d'interès, per dir-ho suau­ment, envers tot el que sigui mínima­ment cata­la­nocèntric– es va veure obli­gat a titu­lar el seu arti­cle sobre el 10-A: “Gran estímul per a la inde­pendència”, que tot seguit va con­tra­dir tan bé com podia, dient que els inde­pen­den­tis­tes són mino­ria, que els seus plan­te­ja­ments són il·legals... i insi­nu­ant que, en tot cas, als cata­lans només els interessa la seva “pros­pe­ri­tat”.

Dilluns pas­sat, tor­nant de la feina en bici­cleta, la meva com­pa­nya volia fer dre­cera a través del Parc de la Ciu­ta­de­lla, però les entra­des havien estat obs­truïdes per un des­ple­ga­ment mas­siu de la poli­cia muni­ci­pal; en pre­gun­tar a un dels agents què pas­sava, aquest li va res­pon­dre que no ho sabia: una men­tida dita amb la intenció llo­a­ble d'evi­tar que el popu­latxo bar­ce­loní pogués veure com els seus com­panys d'uni­forme arros­se­ga­ven una colla de senyors de mit­jana edat de l'acam­pada inde­pen­den­tista que s'havia ins­tal·lat davant del Par­la­ment. Aquesta mos­tra de rebe­que­ria poc edi­fi­cant per part d'un alcalde dit pro­gres­sista demos­tra fins a quin punt la inde­pendència –ara que el TC ha tan­cat les por­tes a qual­se­vol opció fede­ra­lista, tan defen­sada pels con­ser­va­dors d'Unió i els eco­so­ci­a­lis­tes d'IC– és una opció que va molt més enllà de les pica­ba­ra­lles tra­di­ci­o­nals entre l'esquerra i la dreta, dels equi­va­lents nord-ame­ri­cans de les quals Char­les Bukowski solia dir, amb la seva pre­cisió habi­tual: “Merda calenta o merda freda: és merda igual­ment”. Des del 13 de setem­bre del 2009, sem­bla que gai­rebé un milió de ciu­ta­dans cata­lans han dei­xat clar que volen cami­nar, si més no tem­po­ral­ment, per un camí lliure de tifes.