El petroli d'Amer

Les rei­vin­di­ca­ci­ons dels habi­tants de Líbia i les represàlies del coro­nel Gad­dafi han incen­ti­vat una afició redemp­to­rista de les grans potències per aju­dar a esta­blir-hi un règim democràtic. Ja fa més temps, també, que es va començar la inter­venció als països del golf Pèrsic amb la intenció de lliu­rar els afga­ne­sos i ira­ni­ans de l'opressió d'uns líders fanàtics que, segons veus, tenien armes de des­trucció mas­siva a sota el llit. Sem­bla que s'imposa la idea d'anar can­cel·lant dic­ta­du­res i repa­rant injustícies a pobles i indi­vi­dus sot­me­sos. Als anys qua­ranta, els demòcra­tes ja es movien per fer fora el gene­ral Franco, con­fi­ats en els ali­ats. Però res de res. Ara, després de cons­ta­tar la tendència inde­pen­den­tista dels cata­lans, arreu del món hi deu haver romàntics –no hi ha bri­ga­des inter­na­ci­o­nals per a això?– desit­jo­sos que un dia Cata­lu­nya sigui lliure. Però, men­tres­tant, em pre­gunto per què en uns lloc s'actua o es pres­si­ona amb força i en altres no. Què hi ha al dar­rere que mou, segons com, tan­tes consciències bene­fac­to­res? I si, per casu­a­li­tat (!), fos el petroli? M'ha vin­gut una ins­pi­ració sob­tada. No podríem tor­nar a exa­mi­nar bé aquell pou d'Amer, l'aigua del qual –fa anys– dibui­xava llu­nes mul­ti­co­lors i tufe­java una mica? Pot­ser lla­vors tro­baríem més altruis­tes (?) que vin­drien a aju­dar-nos a recon­que­rir els nos­tres drets. La clau la tenen, doncs, els ame­ri­cans. Perdó, els ame­rencs.